Wynton Marsalis al Barbican

Dijous passat al Barbican actuà Wynton Marsalis i la orquestra de jazz del Lincoln Centre. És el primer d’una sèrie de concerts que tindran lloc aquesta setmana i l’inici d´una col•laboració entre la institució de New York i la londinenca, que convertiran el grup en resident al Barbican. Les actuacions són temàtiques i la del dijous es dedicà a la música de l’època de les Big Bands. Fou un concert, però també una classe i totes dues foren magistrals. De fet, la finalitat d’aquesta residència és la difusió del jazz i la seva història i el concert feu una selecció d’alguna de les cançons més significatives de l’època, potser el darrer gran moment de l’ara desapareguda categoria de música popular. Marsalis mostrà el domini del seu instrument, ben conegut, però cedí el protagonisme als seus músics, tots ells excel•lents. Jo no he pogut sentir en directe cap de les grans orquestres al seu moment, però pel que conec dels discos ,les versions del dijous al vespres no devien quedar gaire lluny. Fou una nit de joia però també d’una certa melangia, perquè el treball de Marsalis, tot i la seva brillantor, fa palès que aquella època i la seva música ha passat avall. La dèria de Marsalis és fer arribar el jazz al jovent. Mentre ho sentia em va venir el cap un alumne COU de l’institut de Bellvitge (no diré pas el nom) que tot i concedir-me que robar no estava bé, feia una excepció per poder assolir els CD de Marsalis sense haver de pagar les tres mil pessetes que llavors costaven. Ara, ningú dels meus alumnes sap qui és Marsalis i els que hi érem dijous a Barbican, en general, no ens podíem qualificar ben bé com a joves.