16 de novembre

El cap de setmana passat volem a Barcelona per passar-hi una breu estada. El motiu era ben especial: l’aniversari de la meva mare, que feia 70 anys. De passada, mentre tornem, sento a una televisió que diumenge és també l’aniversari d’un esdeveniment històric important: el final de la batalla de l’Ebre que s’escaigué també el 16 de novembre. Tots dos fets estan íntimament connectats, perquè mentre naixia la meva mare, el meu avi Miquel era precisament a l’Ebre formant part de l’exèrcit republicà perdedor. O potser estava venint, la cronologia de la història no m’és molt precisa, perquè la única persona que ho visqué, la meva mare, òbviament no en té records directes. El fet cert és que el naixement de la seva filla Laura li va treure al meu avi les ganes que li quedaven, si tal vegada havia tingut algunes, de deixar-se matar a la massacre inútil que fou aquella batalla. Se’n va venir cap a Barcelona. Ràpidament va ser delatat i tornat al front, a primera línia. Però va poder escapolir-se una altra vegada i passar la fi de la guerra amagat. El 26 de gener no canvià especialment la seva situació. De ser un desertor de l’exèrcit republicà va passar a ser un dels soldats vençuts amb un futur probable, en el millors dels casos, a un camp de concentració o a un servei militar etern. Un cop de sort, en forma d’un militar amagat a la mateixa escala on ell i la seva família havien passat allò que teòricament fou la batalla de Catalunya, el permeté obtenir un salconduit i reprendre una existència normal, dins del que era possible en aquella Barcelona trista i depriment, en aquell barri de vençuts en el que es va convertir això que ara anomenem “Raval” (segons explicà Vazquez Montalban original del carrer Botella a cent metres d’on vivien els meus avis). Avui llegia que a Barcelona es fa un congrés sobre l’any 1938, un dels anys més negres d’una dècada prou fosca en ella mateixa, però fins i tot dels períodes més negres en resta alguna cosa positiva, per exemple, aquella noia que va poder sobreviure, créixer i convertir-se en una dona magnifica, la meva mare Laura.