llibres

Aquest darrer mes d’abril m’ha donat alguna oportunitat més de les de costum per llegir. Un dels llibres amb els que he ocupat el meu temps, fou El desafio del nihilismo de la doctora Remedios Avila, professora de la facultat de Granada. Feia temps ara que no llegia una monografia filosòfica estrictament parlant i la veritat és que m’ha resultat una experiència mes aviat decebedora. El títol no és gaire cosa més que un esquer, per presentar una recopilació de les lliçons que aquesta doctora deu impartir a les seves aules granadines. No és gens fàcil oferir una lectura potent i creadora, però no sé si això és prou excusa per mantenir el joc de combinació de tòpics, que constitueix la trama bàsica d’aquesta mena de llibres. Malauradament, probablement tampoc és culpa de ningú. Tothom sap que cal publicar, quan ets a la universitat,encara que no tinguis res a dir i en aquests temps d’inflació dels discursos tampoc no ja no ve d’un llibres més. Em preocupa, però, estar potser perdent allò que m’havia de donar la carrera i que més o menys vaig tenir un temps, la possibilitat de saber distingir si un llibre valia la pena o no llegint una mica la contraportada. Potser en el fons de tot plegat esta la difícil relació que a hores d’ara tinc amb l’activitat filosòfica, a la que em sap greu renunciar-hi totalment però a la que tampoc vull reduir la meva vida, ni tampoc, convertir-me en alguna cosa així com un filòsof professional.
Més entretingut m’ha resultat el llibre de Felipe Fernández Armesto. Barcelona. Mil años de historia, traducció castellana d’un llibre original en llengua anglesa publicada abans de les Olimpiades. Fernández Armesto és un prestigiós historiador d’Oxford del qual coneixia ja alguns textos de temàtica propera a l’antropologia. No coneixia però aquesta incursió a la història barcelonina. Com a tots els seus textos, l’autor mostra la seva erudició i un bon coneixement de textos capitals de la cultura catalana. El llibre quasi sempre és deixa llegir, tot i que a vegades em resulta una mica dispers, molt pendent d’explicar històries més enllà del tema central. No sempre però estan mancades d’interès, per exemple, són molt interessants les seves argumentacions entorn de la sobrevaloració del legat àrab a la cultura espanyola. D’alguna manera el propòsit central del llibre és mostrar l’espanyolitat de la ciutat de Barcelona, cosa que no els fa aptes pel lector de l’e-noticies, però la solidesa de les seves argumentacions és molt sovint contundent i sanament desmitificadora, sense que aquesta tasca de desmitificació esdevingui un argument de deslegitimació de les propostes nacionalistes. En un llenguatge propi d’antropoleg, Fernández parla de l’especificitat ètnica catalana, tot plantejant-se que aquesta havia en un cert sentit de reinventar-se a si mateixa, ja que el canvi polític de la transició suposa el final definitiu del mite de la Catalunya i Barcelona europees enfront de l’Espanya, aliena a Europa.