Catalunya des de Londres

Divendres dino al cafe garcia, on tenen premsa espanyola. Com que estic sol i no tinc pressa, em llegeixo a fons La Vanguardia. La impressió és del tot depriment. Quan miro els diaris per Internet tot va com molt més ràpid i em fa menys efecte. No sembla que el país tingui gaire futur. Dissabte The Guardian dedica les pàgines centrals del suplement de cultura a Barcelona, amb motiu de l’exposició que el MET neoiorquí exhibirà aquesta primavera. Robert Hughes recorda i argumentà amb riquesa i seguretat que Barcelona va estar en el seu moment més gloriós una de les capitals artístiques d’occident. Gaudi, Casals, Picasso,Miró i Dalí són els cinc “catalans universals” on es fonamenta la seva disquisició i certament molt poques ciutats han estat simultàniament el bressol de gent d’aquesta categoria. Les arrels de la nostra mediocritat no són, així, del tot històriques. Tanmateix el fet cert és que la major part de l’article es centra a Gaudi, el qual es caracteritzà, segons Pla, per no compartir cap tret amb els seus contemporanis; per ser, en quasi tots els sentits, la seva perfecta antiimatge. Potser però això tampoc és inhabitual i Nietzsche tenia raó quan deia que qualsevol país es salva sempre per les seves excepcions.