Jordània (I)

La part del mosaic on es representa el riu Jordan
La terra promesa
El castell de Kerac

El darrer diumenge d’octubre fou el meu primer dia a Jordània. Pel matí, vaig visitar l’església de Sant Jordi a Madaba, la qual conté uns mosaics de l’època bizantina on és representat un mapa d’aquesta vella part del món, conservat en una molt bona part. Després enfilarem vers el Mont Nebo on, segons la tradició, Moïses va morir després d’esguardar la terra promesa. Si veié el mateix que jo, no és gens estrany que decidís morir-se, però segons em diuen foren el turcs qui alteraren completament el paisatge amb llur activíssima política de desforestalització. Després arribarem al mar mort on prenem un bany a les seves aigües. Efectivament, com havia llegit, flotar no presenta cap problema. És una experiència interessant però poc agradable. El desavantatge de flotar fàcilment és que tots els moviments són extremadament difícils i és emprenyador haver de tenir cura constantment de no empassar-se aigua o de no mullar-se els ulls. A la sortida de l’aigua, vaig tenir una sensació curiosa de brutícia perquè la presència de la sal era palesa. El lloc serveix per recordar el problema fonamental que consisteix la prioritat de la política del país, el qual ara per ara depèn quasi totalment del turisme, però està limitat per la seva manca d’aigua. Si no hi ha un miracle, al mar mort no li queden més de cinquanta anys d’existència. Retrocedeix un metre cada any. Després del bany enfilem cap al sud. El retrocés de la línia de costa s’aprecia clarament des de la carretera i és potser la línia de costa més desolada que he vist mai. Per tot arreu hi ha wadi, llits de riu sec que no porten, és clar, ni llet, ni mel ni tan sols aigua. Arribem a Kerac una antiga fortalesa dels creuats, les runes de les quals s’erigeixen imponents a més de 800 metres sobre el nivell del mar. Al centre de la ciutat hi ha una estàtua de Saladí, recordatori de la importància que aquelles campanyes tingueren pel poble àrab en una situació històrica que en molts sentits sembla repetir-se al nostre temps. Tornem per la Kings Highway una carretera que segueix la ruta asfaltada pels romans fa quasi dos mils anys. A l’esquerra comença un desert que es perllonga fins al final de la península arabiga, en termes pràctics podríem dir fins a l’infinit. Me n’adono que el desert no em fa la mateixa impressió que quan viatjar pel Sahara fa vint anys. Ho interpreto com un senyal que he aprés, una mica, a estimar la vida. Em queda pendent el repte d’estimar-me a mi mateix, tot i que ben segur aquesta és una qüestió ben petita, secundària i irrellevant en comparació amb la primària,