El crepuscle dels Deus

Dissabte vaig veure a un petit teatre de Londres anomenat Courtyard theatre, al barri d’Hackney, una representació de l’obra Twilight of the Gods, una escenificació d’un diàleg entre Nietzsche i el fantasma de Wagner, tres dies després l’atac que el portà a la reclusió en un asil psiquiàtric de Torí, i abans de caure a l’estat catatònic on es mantingué els deu darrers anys de la seva existència. L’autor Julian Doyle ha treballat fonamentalment al mon del cinema. Alguns l’han definit com el setè Pyton, ja que va col•laborar amb el famós grup en moltes ocasions.. De fet, fou el responsable de muntatge de Brazil, Brian’s life i the Meaning of Life i se’l pot veure a Monty Pyton and the Holy Grail on és l’ultima cara que veiem, ja que interpreta el policia que posa la ma sobre l’objectiu cloent la pel•lícula. La funció està dedicada als Monty Pyton, que li han permès guanyar els diners per tenir els temps de preparar l’obra.
Hi tres actors a l’escenari: el que representa Nietzsche, un altre representant el fantasma de Wagner, que apareix poc després i una actriu que de vegades representa la monja que assisteix Nietzsche i d’altres vegades el fantasma de Cosima. No he llegit, com faig normalment, el text de l’obra però la meva impressió mentre la veia és que Julian Doyle havia fet un bon treball de recerca a les obres de Nietzsche, ja que quasi tota la part del seu diàleg prové directament de les obres de l’autor de l’Així parlà Zarathustra. La visita del fantasma no és de cortesia, allò que cerca és la seva redempció (no cal explicar el final perquè potser algun dia es representarà). La seva recerca permet repassar la trajectòria i la confrontació d’aquestes dues figures que suposen un punt final, tant a la història de la música com a la història de la filosofia. Allò que òbviament més em podia interessar a priori era la representació del personatge de Nietzsche, encarnat per l’actor Jud Charlton, que ens lliure un Nietzsche del tot plausible, lúcid, humà i extremadament fràgil. L’obra pren segurament partit pel filòsof en comptes del músic, cosa que ja m’està bé perquè sento com a molt més propera la figura del darrer defensor contemporani de la virtut que no pas la del músic que d’una primera adscripció a l’anarquisme passa al més abjecte dels nacionalismes.