eleccions de carrera

A les avaluacions finals de batxillerat es discuteix com es preceptiu les notes dels alumnes. La peculiaritat del lloc on estic és que les discussions van més enllà d’aprovar o suspendre el curs, perquè les universitats britàniques sovint exigeixen unes qualificacions determinades. De vegades, les deliberacions poden ser tenses i aquest any ho han estat. En un moment donat explico que potser no cal fer un gra massa. Com a educadors entenc que la nostra preocupació essencial ha de passar pel progrés intel•lectual dels alumnes i la seva maduració com a ciutadans (per això els nostres estudis encara se’n diuen batxillerat). La preocupació pel que el nen o la nena triomfin a la vida és legitima pels nens i pels seus pares però no és essencial per a nosaltres. Al capdavall, si vivim en una societat del canvi on la validesa dels coneixements tendeix a reduir-se temporalment de manera accelerada i sí tothom sembla estar d’acord en el fet que la maduresa dels batxillers actuals ha minvat en relació amb la de generacions precedents, potser allò savi és desdramatitzar una elecció per la qual els alumnes sovint no tenen informació i, allò que més important, és impossible que la tinguin.

Com és habitual ningú no va estar massa d’acord amb la meva argumentació. Potser és que tot això de la formació intel•lectual i cívica costa molt de creure i també és va adduir la comparació amb la privada, cosa que ens situa en un terreny força relliscós. Una cosa és que l’educació possibiliti l’ascens social, cosa que passava no fa gaire temps a Catalunya i estava molt bé, i una altra és definir això com la seva finalitat, cosa que equival a una condemna a un fracàs segur. Hi ha temes però en els que és clar que no ens en sortirem mai. Com a mostra el següent text, testimoni que a Nietzsche també li amoïnaven coses semblants:

nuestras escuelas «superiores», todas ellas, están organizadas para la mediocridad más ambigua, en sus maestros, en sus planes de enseñanza, en las metas de su enseñanza. Y en todas partes reina una prisa indecorosa, como si se llegase tarde a algo si el joven de veintitrés años no ha «acabado» ya, no conoce todavía la respuesta a la «pregunta principal»: ¿qué profesión? – Una especie superior de hombre, permítaseme decirlo, no ama las «profesiones», precisamente porque se sabe con una vocación… Tiene tiempo, no piensa en absoluto en haber «acabado», -a los treinta años se es, en el sentido de una cultura elevada, un principiante, un niño. –Nuestros Institutos repletos, nuestros profesores de Institutos sobrecargados, convertidos en unos estúpidos, son un escándalo: para tomar la defensa de esas situaciones, como acaban de hacerlo los catedráticos de Heidelberg, acaso se tengan causas, – pero no hay razones.

F. Nietzsche: El crepúsculo de los ídolos