Berlin, per acabar

Això del viatge a Berlín, ja s’està fent una mica llarg i avui acabaré parlant només d’un dels llocs de la ciutat, sobre els que encara no he dit res: el Reichstag. La visita és molt fàcil, ja que està obert al públic normalment fins a les onze del vespre. L’objecte de la visita no és el lloc de treball dels parlamentaris, sinó la cúpula afegida per Norman Foster al seu sostre, una gran estructura de vidre i metall amb una passarel·la en espiral al seu interior, des de la que es domina tota la ciutat de Berlin. El reichstag és potser el lloc més adient per a fer un recordatori de l’experiència històrica alemanya. Un dels símbols del segon Reich, fou bastit per fer de parlament de la finalment unificada alemanya, dedicat al poble alemany l’any 1916, amb una gran inscripció Dem Deutsche Volke, que fou feta per dos artesans jueus que moririen trenta anys després a un camp d’extermini; és el lloc on començà l’escalada de terror del nazisme amb l’atribució del seu incendi als comunistes, i que motivà també la que potser és la replica més divertida d’una de les pel·lícules més brillantment dialogades de la història del cinema, one, two, three, i finalment després de la partició, és el lloc on es feren normalment les manifestacions de protesta contra la partició de la ciutat des del costat occidental i crec recordar, el lloc des d’on J.F. Kennedy pronuncià el seu afortunat: Ich bin ein berliner.
La cua per entrar-hi era llarga, gairebé trenta minuts i va estar amenitzada per la conversa de les meves predecessores a la filera, les qual provenien d’alguna part de la península i expressaven les seves opinions amb la confiança que dona saber-te en terra estranya i que els altres no t’entenguin. Durant vint minuts van estar-se pensant si valia la pena entrar-hi o no. El fet que hi hagués una cua tan llarga era un indici que el lloc era important però ninguna tenia la més remota idea de per què. En un moment donat es va pensar que la lectura de la guia que portaven podia servir per a trencar la divisió entre les que volien fer la cua, sense saber que hi ha havia al darrera de la porta, i les que, no sense seny, pensaven que és absurd fer una cua que no saps on et du. Van començar a llegir l’article però va haver unanimitat en què era massa llarg i això va determinar la decisió final de deixar la cua. Imagino que quan el meu amic Ferran blasma el turisme està pensant en gent més o menys així i segurament resulta difícil treure-li la raó. Tanmateix és un fet paradoxal que es produeixen aquests gran desplaçaments i que els llocs de memòria històrica esdevinguin centres de peregrinació mentre que l’interès real per la història és cada cop més petit. No deixa de ser un misteri perquè la gent passa el seu temps entre significats que els són incomprensibles perquè de fet no els interessen. La resposta segurament és el gregarisme i també un puntet d’hipocresia que no és res de negatiu, perquè, com en tots els casos, la hipocresia és l’homenatge del vici a la virtut. Penso a més que no cal ser gaire tolerant, envers el menyspreu que molt gent sent per la història, tan sovint manifestat a totes les èpoques per tanta gent. Menysprear la història, és sobretot mostra de desinterès pel proïsme i d’alienament. Es com pensava Nietzsche una de les característiques d’ una època post-humana.
Tanmateix no estic gens penedit d’haver-hi anat. Ans, al contrari. Berlín ha estat no un lloc de descobriment sinó un lloc de retrobament. Després de trenta anys llegint sobre la seva experiència històrica, les pàgines dels filòsofs que visqueren als seus carrers, les obres dels seus literats, allò que finalment retrobes són parts de tu mateix, fragment de la teva identitat, dispersa fràgil i inestable; mai un horitzó obert sinó un paisatge intricat amb una multiplicitat de racons i amagatalls. És difícil ser qui ets, perquè sovint ens falten, no tenim a l’abast, totes les claus per saber-ho
No sé com, ni quan, però un dels meus reptes fonamentals és mantenir els meus lligams amb la cultura alemanya. Malgrat el caràcter guanyador de la cultura anglosaxona crec, com pensava Patocka, que l’experiència més radical de la modernitat és la germànica; el lloc on l’ideal il·lustrat es realitza potser més completament tot construint un estat dirigit per unes elits tecnocràtiques i científiques; els que inventen el Welfare state i també és clar els que decideixen viure trencant radicalment amb tot ideal il·lustrat; el lloc on s’han plantejat totes les preguntes, tot i que ara per ara no sembla que des d’allà se n’hagi de produir cap resposta.