Laconversion de l'art

La conversion de l’art és un recull dels articles que Girard ha fet durant la seva carrera relacionats amb la qüestió artística. No és pas un llibre d’estètica perquè, com ell mateix confessa, l’art no l’interessa tant en ell mateix, com en el que té de revelació de les nostres angoixes. Els cinc primer articles són de començaments dels anys 50, és a dir, del moment previ a l’elaboració de la teoria mimètica. Hi tenen com a fil conductor la qüestió de la mort de la novel•la. La figura més freqüentada en aquests articles és la d’André Malraux. D’entrada hi ha una lloança de les seves darreres novel•les que per Girard constitueixen un himne a l’acció de l’home, entesa com a possibilitat de fer un camí entre la finitud i la infinitud, però finalment la seva obra és presa com a exemple del final de la novel•la, que ve expressat pel fet que aquest gènere literari acabi essent percebut com poca cosa més que metafísica diluïda. La crisi de la novel•la francesa dels cinquanta és fruit d’una certa intolerància metafísica que ha acabat suprimit la polaritat entre subjectiu i objectiu que constituïa el seu dinamisme generador. Tot i que en un altre sentit podríem fer més via simplement dient que la mort de la novel•la ve marcada per la impossibilitat de superar Proust.
Mentre que aquest primers articles tenen interès fonamentalment per a traçar la trajectòria del pensament de Girard, els que clouen el llibre són molt més substancials, tot mostrant el millor d’aquest autor, el coratge de fer les preguntes que s’han de fer i tocar els temes que s’han de tocar, i el pitjor, la tendència apoteòsica a presentar un sistema on s’explica tot. El primer d’aquests articles es diu Proust i el mite del narcisisme i constitueix un intent de corregir la noció freudiana de narcisisme des de la perspectiva oberta per la novel•lística proustiana. El narcisisme és vist com un últim intent de mitificació del desig d’autonomia que en el fons constitueix un emmascarament del autèntic caràcter mimètic del desig. El narcisisme és el fruit, al capdavall, de la manca de resistència de Freud envers la naturalesa mítica de l’objecte del seu desig. Parlar de desig narcisista és una contradicció terminològica. Hi ha una incompatibilitat entre el narcisisme i la consciència humana i precisament per això, l’èxit teòric del narcisme ens està dient gairebé tot sobre els problemes del nostre temps.
El segon article gira entorn a la relació entre Nietzsche i Wagner. Des de la perspectiva girardiana, Nietzsche és el filòsof més interessant perquè la seva obsessió pel cristianisme ha estat una manera paradoxal de fer-li justícia, en contraposició al silenci esglaiador que ha estat la postura de la major part dels filòsofs. Girard analitza la seva relació amb Wagner tot mostrant que no cal esforçar-se gaire per veure que Nietzsche està manipulant les dades objectives de la relació i fent un esforç per fer veure l’existència d’una distància que no sempre havia estat tan gran. Un text clau sobre aquesta qüestió es troba en una carta adreçada a la seva germana on, reconeixent l seva admiració per l’obertura de Parsifal, fa un elogi inesperat però difícilment no considerable com a sincer del cristianisme. Tot això està evidentment en relació a la seva tesi general que fa de la relació entre Nietzsche i Wagner un clar exemple de rivalitat mimètica. Nietzsche, però, la visqué prou malament com per quedar tancat en la posició d’escriptor romàntic i incapaç d’arribar a l’estadi novel•lesc, és a dir, fer el que feu Dostoeivski a les seves memòries soterrànies on assolí donar veu a la part més difícil d’expressar d’un mateix, aquella amb l’existència de la qual no ens sabem mai avenir massa bé del tot. La conclusió paradoxal és que en Nietzsche hi ha una vacil•lació entre Dionisi i el crucificat que resta amagada sistemàticament per un esforç de la seva escriptura. (Tot plegat pot fer recordar una mica l’argument-parany de Marion fa quinze anys a la facultat de teologia de Barcelona, quan definia Nietzsche i Marx com els dos teòlegs més importants del segle XIX, és cert però, que Nietzsche ha parlat massa de la seva sinceritat com per què ens la podem prendre seriosament).
El darrer article és un estudi de l’anell del Nibelung de Wagner on malda per mostrar que aquesta reconstrucció de les mitologies germànica i escandinava és alhora un exercici de deconstrucció dels mecanismes pels que es constitueixen les religions arcaiques. La seva anàlisi posa la creació de Wagner en un registre semblant al de Shakespeare a Troilus i Cressida.
Finalment el darrer article podria valer com a compendi de tota l’obra de Girard, el concepte central de la qual és la finitud del desig, cosa que el situa en una relació de directe oposició amb Freud però també amb Plató i Descartes. Aquesta finitud fa lícit parlar d’un nihilisme consubstancial a la situació humana. En aquesta situació el cristianisme es perfila com a única via possible, camí del mig entre l’autosuficiència del jo, pròpia de l’ètica occidental forjada a l’helenisme, i l’anihilació del jo, budisme. És reconèixer la veritat del mimetisme però definint un bon model. A partir d’aquí hi hauria en el context contemporani un altre model per excel•lència, Proust , l’escriptura del qual és analitzada com a exemple de conversió, i un contramodel absolut, la figura de Nietzsche, l’adorador de Dionisos i per tant de la religiositat arcaica, un culte que presentant-se com a reivindicador de la salut i la veritat acaba apostant per la malaltia i la mentida.