Ride the high country

Deia Michea en un dels llibres que ahir comentava, Orwell éducateur, que un dels llocs on ha estat possible l’expressió de la noció de “common decency” ha estat el western clàssic de, per exemple, John Ford; una expressió del “populisme” americà sovint menystingut pels europeus però que constitueix l’anima de la democràcia americana. Michea cita un títol certament indiscutible, The man who shot Liberty Valance, però la segona pel•lícula de Peckinpah hagués estat un exemple igualment bo, Ride the high country, pel•lícula projectada el divendres al BFI dins del cicle dedicat a aquest autor.
La pel•lícula marcà en molts sentits l’obra de Peckinpah perquè a molts pocs directors els hi és donat començar pràcticament la seva carrera amb una pel•lícula tan a prop de la perfecció. No soc gaire generós amb el títol clàssic però certament s’escau perfectament a aquest film, que no agradà gens als directius de la MGM però que fou aclamat des d’un bon començament per la crítica europea. Com és de llei, en un art col•lectiu, Pechinpah tingué la fortuna de trobar un ajut important amb Lucien Ballard, l’autor de la cinematografia en format panoràmic, i en George Bassman que feu una partitura inoblidable. Una de les qualitats fonamentals de Peckinpah, la direcció d’actors, es feu palesa en aquest film, tant amb l’elecció dels envellits protagonistes, Joel McCrea i Randolph Scott que assoliren potser les millors interpretacions de les seves carreres, com amb la tria d’una sèrie de secundaris que serien presències habituals als seus films (fou la primera amb Warren Oates).
Ride the High country és possiblement l’únic film que assoleix uns nivells d’emotivitat que en aquest gènere semblaven un patrimoni exclusiu de John Ford, especialment a l’escena final. Bàsicament el film és un conte moral. La història d’un home centrat a la recerca del respecte per ell mateix i la del seu amic amb preocupacions totalment oposades. D’alguna manera es pot entendre com un esborrany de l’obra de Peckinpah i també com una culminació, perquè mai digué res que no hi fos ja en aquesta pel•lícula, ni de manera tan brillant. El tema central, com a Wild Bunch, és possiblement el de l’amistat traïda. Una qüestió possiblement menor per a una cultura centrada en el cultiu de la pròpia imatge, però fonamental des d`altres punts de vista, dels quals faríem bé en no prescindir massa ràpidament. Al capdavall, si Plató i també Aristòtil, afirmaren que l’amistat és el fonament de la vida política, la qüestió de l’amistat traïda llavors és la tragèdia per excel•lència.