1/21/2009

Pat Garrett & Billy the Kid


Diumenge passat vaig acabar la meva revisió particular del Western de Peckinpah, assistint a una projecció del film Pat Garrett & Billy the Kidd. La versió projectada al BFI és la coneguda com pròpia del director, diferent de l’estrenada el 1973 i de l’editada fa quatre anys on s’incloïen escenes fins llavors inèdites, fent aparèixer, per exemple, el personatge de la dona del Sheriff Garrett. Imagino que la projectada a Barcelona quan morí Peckinpah, la darrera vegada que vaig veure-la, devia ser la primera versió, considerablement més curta. L’única diferència que em sembla recordar és que llavors Knocking at the Heaven’s Door era cantada per Dylan, mentre que ara només apareix una versió instrumental.
Tot i que el títol fa referència a dos personatges mítics, em sembla que el centre de la pel•lícula és el primer molt més que el segon. Això s’esdevé no només perquè la presència fílmica de Coburn és superior a la de Kristofferson, sinó perquè el seu destí tràgic és del típic heroi peckinpià, mentre que en un cert sentit Billy existeix només com al seu contrapunt. Tot i que el primer tractament no preveia la coincidència dels dos personatges fins l’escena de l’assassinat (que no és la que clou la pel•lícula), la versió actual comença amb una trobada dels dos personatges a Fort Summer on Garrett explica al seu antic amic que es veu obligat a perseguir-lo, el darrer diàleg entre els personatges revela la idea fonamental de la pel•lícula:

Billy: Ol' Pat... Sheriff Pat Garrett. Sold out to the Santa Fe ring. How does it feel?
Garrett: It feels like... times have changed.
Billy: Times, maybe. Not me.
El refús de Billy a canviar suposa una sentència de mort, de la qual Garrett serà botxí, però l’elecció de Garrett implica una altra mena de mort més degradant. Potser és aquí el punt on el trencament amb el western clàssic és més clar. Mentre la mort és quasi sempre elidida al western clàssic, el film de Peckinpah és resoltament tanàtic, possiblement el western més tanàtic de la història. Peckinpah prescindeix de la característica més definitòria del cine americà, la solidesa narrativa, per fer un film que es podria definir com una successió de morts. Això podria ser una objecció, sinó fos perquè cadascuna d’aquestes escenes funciona molt bé, fent que sigui el film més emotiu i malenconiós del seu autor, un efecte aconseguit en una gran mesura gràcies a la banda sonora de Bob Dylan. També és el més tràgic, perquè entre la fidelitat a un mateix i l’adaptació al temps no hi ha un camí del mig. Aquesta manca de perspectives es reflecteix a tots els personatges del film. El nou Mèxic de la pel•lícula (en realitat, rodada a Mèxic) ja no és el país sense límits que apareixia als primers westerns de Hawks, és un lloc on tothom està d’alguna manera empresonat i ningú no té realment on anar, els personatges no tenen res més a fer que esperar llur mort. Si la mirada de Ford sobre el progrés a Liberty Valance era certament escèptica però conservava un punt d’ambivalència, a Pat Garrett no hi ha cap ambigüitat. Els temps no han canviat a millor i el progrés significa la dominació tirànica d’una oligarquia i el final de tota llibertat individual real. És coherent que després d’aquest film Peckinpah ja no tornés mai més al gènere, com li succeí a Eastwood amb Unforgiven, ja no hi podia haver res més a dir.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

4 Comments:

Blogger lola said...

M'ha agradat molt aquests repàs al gran Peckinpah. I aquesta pel.lícula (sí cantava Dylan, ho recordo bé), oh... em marca personalment tota una època. La veig veure tantes vegades amb els meus amics d'adolescència, algun ja mort, per cert. És certament d'una malenconia insuperable i alhora rara per superba, orgullosa, no sé.

7:18 p. m.  
Anonymous Xavier said...

Ho había nada más que decir desde el momento en que no podemos diferenciar héroes y villanos, y son las dos caras de la misma moneda, Garret y Billy por un lado y Little Bill y Munny por otro. Pero creo que Eastwood es mejor director que Peckinpah, y es un narrador que conecta con la manera de rodar y planificar de un Hawks o Ford, es decir, se mueve dentro de un clasicismo del que Pechinpah se aleja a partir de Ride in high country. De hecho, Peckinpah y Eastwood radicalizan un aspecto que, de manera embrionaria, ya está presente en Ford desde el momento en que tampoco hay grandes diferencias, aunque sí matices, entre Liberty Valance y Tom Doniphon.

7:54 a. m.  
Blogger Jordi said...

Ho dius perfectament Lola la malenconia despresa pel film és insuperable.

9:53 a. m.  
Blogger Jordi said...

En todo caso, Xavi, a mi me parecen més proximos en el tratamiento los dos personajes del western d'Eastwood, en el que no nadie esta idealizado y la voluntad desmiificadora es absoluta. En el film de Peckinpah, en cambio, el retrato de Billy es aún el de un personaje legendario e idealizado, el símbolo de la libertad personal cantado por Dylan. A Peckinpah le interesa seguramente más Garret, que se parecia más a el y se parece más a todos nosotros,los que aceptamos envejecer y queremos tener una idea plausible de lo que pueda pasar mañana.

10:01 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home