Alfredo Garcia

Aquest mes la filmoteca revisa tota l’obra de Peckinpah, un director que en el seu temps tingué una popularitat semblant, per exemple, a la d’un Tarantino i que va caure a l’oblit després d’una sèrie final de pel•lícules més aviat decebedores. El film més projectat aquest mes és Bring me the head of Alfredo Garcia, rodat l’any 1974. Havia vist el film a Alemanya fa més de vint anys per darrera vegada i tot i la llunyania diria que la pel•lícula m’ha agradat més ara, potser, perquè tenir l’edat del protagonista m’ajuda a entendre millors les seves motivacions.
Varies coses fan aquest film especialment interessant. En primer lloc, el fet que potser sigui la pel•lícula més lúgubre rodada per una cineasta de la generació que exercia als setanta. Una bona part de la pel•lícula el protagonista viatja en el cotxe amb l’única companyia del cap d’Alfredo, teòricament valorat en deu mil dòlars, i és aquest cap el seu interlocutor privilegiat d’un exercici d’autoaclariment on l’alienació resulta indestriable de la recerca de la lucidesa. Són escenes inquietants, la força de les quals no ha disminuït amb el pas del temps. En segon lloc, Warren Oates,; aquest actor havia estat una presència habitual als films de Peckinpah, però només aquest cop tingué el paper protagonista i certament, crec que aprofità aquesta oportunitat. El seu treball és del tot convincent amb la seva recreació d’un perdedor inconsistent, erràtic, però capaç de mantenir un sentit de la decència bàsic. És una interpretació intensa que constitueix el suport principal de la pel•lícula. Ja ho vaig dir quan escrivia sobre Wild Bunch, i ahir vaig poder reafirmar-me en aquesta opinió. Que Peckinpah era un narrador discutible, però també el tipus de director capaç treure el màxim profit de les potencialitats dels seus actors. És clar que el component autodestructiu dels seus personatges era una característica del propi Peckinpah i certament és una pena perquè des de Wild Bunch a Alfredo Garcia hi ha un progrés en subtilitat. Hom ha celebrat el virtuosisme amb el que s’inicia i es finalitza la pel•licula del 60, però amb menys morts i menys pirotècnia el començament i el final d’Alfredo Garcia, resulta tant o més inquietant i salvatge, especialment el començament amb l’ ultratge sobre la noia que desencadena tota la història del film.