It happened one nigth

Dimecres començava un curs al BFI anomenat Frank Capra’s lost american Horizon. M’hi vaig apuntar ja fa un temps. Dimecres també hi havia vaga de metro, cosa que vaig oblidar del tot, feliç amb les meves coses i que va causar la meva entrada amb un retard de vint minuts. Passaven una escena d’It happened one nigth. Minuts després em vaig adonar que no era un escena sinó que estaven projectant It Happened one nigth. Un cop caigudes les muralles de Jericó, els llums es van encendre i la gent abandonà pacíficament la sala. Cap senyal de Mr. Bischmeyer el professor encarregat d’impartir el curs. Espero que estigui sà i estalvi.

Parlaré doncs d’It Happened one nigth, pel·lícula que no havia vist des de fa molts anys i que per molts motius és un dels títols més fonamentals del cine americà. Film fundador de la branca del gènere còmic potser més brillant de la història del cine, “la screwball comedy”. També un dels títols definidors de la categoria definida per Cavell de "comedies of remarriage" i finalment el començament de la glòria absoluta viscuda pel seu realitzador, Frank Capra, des de la seva estrena fins al començament de la segona guerra mundial, quan fou l’únic cineasta en conquerir el privilegi de tenir el nom damunt del títol. El curs i la retrospectiva que el BFI dedica a Capra em donaran l’oportunitat de parlar més del realitzador italo-americà. Pel que fa al film, només dir que la importància esmentada és justa i que els 76 anys passats des de la seva realització no són cap obstacle per a passar una bona estona. L’autobiografia de Capra explica amb escreix les dificultats i les precarietats amb les que fou rodat i això contrasta amb la perfecció de l’obra final. Els protagonistes estan molt bé, en tots dos casos feien potser el paper de la seva vida, però allò meravellós és la resta dels actors, fins els més petits figurants tots semblen divertits sense, aparentment, fer cap gran esforç. El film és d’un dinamisme sorprenent, testimoni de la rapidesa amb la que Hollywood supera els problemes tècnics derivats de l’adveniment del sonor. El contrast amb allò que oferiria una realitzador banal, com ara el d’una comèdia actual, és molt palès. Ellie, la protagonista interpretada per Claudette Colbert, és indubtablement una pija, però a la perspectiva de Capra això no obsta per a que pugui ser alguna cosa més: un ser humà transformat finalment per les seves capacitats i les seves ganes d’aprendre. El fonament de la més bonica de les històries possibles.