Otrwell anarquista conservador

Llegeixo un llibre de Michea que vaig trobar a Barcelona el Nadal passat, Orwell anarchiste tory, el qual constitueix el primer dels volums que el pensador francès ha dedicat a l'escriptor britànic. Com que els he llegit en ordre invers al publicació, i suposo d'escriptura, el text no aporta gaire novetats. M'agrada però la revindicació del conservadorisme que porta el títol, perquè cada cop crec més que efectivament una posició decent, passa per l'assumpció d'un conservadorisme mínim, l'indispensable a reconèixer que quatre mil anys d'història han produït coses dignes i bones; això no és un obstacle, fins i tot pot ser un incentiu, per propugnar un canvi radical de la realitat. La conseqüència de prescindir-ne és forçosament el progressisme sense direcció i finalment el nihilisme.

Tanmateix apareixen nocions importants i de com de passada, Michea identifica la dificultat principal per definir un programa polític d'esquerres o simplement ser, d'una manera coherent, d'esquerres: la mort absoluta de la cultura popular substituïda pels productes de la cultura de masses. L'àmbit de la cultura on aquest procés ha tingut lloc de manera molt clara és segurament el de la música, com queda clar en un moment on ha desaparegut tota forma de música popular.

Prou intreressant també és l'anàlisi que clou el llibre dedicat a 1984, especialment la valoració que es fa del seu protagonista. Una lectura ràpida, o potser massa influïda per la lectura "americana" del llibre que el redueix a escrit anticomunista, tendeix a fer una valoració positiva, per heroíca, del personatge de Winston Smith. Michea argumenta en canvi que la seva és una revolta alienada inspirada no tant per una posició de veritable indignació moral com pel ressentiment. Des d'aquesta perspectiva 1984 no acaba només a la denuncia del comunisme, sinó a la inanitat d'un cert activisme d'esquerres. El moment clau per veure aquest fet és l'entrada de Winston i Julia a la "Fraternitat"