Més sobre l'ensenyament de la ignorància

Introdueixo algunes idees del llibre de Michea que m’havien semblat interessants de retenir, però que eren prescindibles per explicar les línies generals del seu argument. En primer lloc, l’explicació de per què cert art popular de l’època prèvia al 68, en concret cita els films de Ford, Hawks i Capra, i la música d’Ellington i Bassie, conserva encara una màgia inimitable. Aquests artistes i el seu treball representarien un compromís entre una llibertat assumida com a valor positiu i la”common decency” de la que parlàvem en el bloc anterior; són expressions d’un breu i fugisser moment de plenitud. Des d’un punt de vista proper als temes pedagògics, Michea adverteix que la desaparició dels valors de l’esforç i de l’ascesi és un fenomen arrelat a l’escola, però totalment absent d’altres camps, especialment el de l’esport. El rigor pedagògic absent de les escoles es manté als esports i aquí la procedència popular dels alumnes no és pas mai considerada com a un obstacle. Una reflexió segurament ben il·lustrativa de quins són els valors que realment tenim, els que no estan en crisis. Michea, també tracta una qüestió sobre la que vaig reflexionar fa tres anys a meu treball sobre el malestar de l’ensenyament, allò que aleshores anomenava el mite de la màquina sàvia, el qual òbviament no és un mite innocent, sinó part d’una estratègia de desmantellament de les possibilitats de resposta social; la seva critica s’arrela en una consideració del fet educatiu que té una arrel platònica. No hi ha educació sense erotisme i l’erotisme passat pel mecanicisme és una cosa rara i presumiblement trista.
La darrera part del llibre són un conjunt de notes dedicades a reflexionar sobre alguns aspectes filosòfics i sociològics que sortien de resquitllada, tot desenvolupant l’argument principal. Molt interessants són les seves consideracions sobre la caillera, el nom que es donen a si mateixes les bandes violentes que exerceixen el control dels barris marginals. Michea refusa les explicacions tradicionals basades en l’atur i en la crisi dels valors, per considerar que en aquest fenomen hi ha una nova relació dels subjectes amb la llei, fonamentada a la lògica del capitalisme consumista i de la seva corresponent cultura liberal-libertària. Un altre apèndix explica les regles bàsiques del civisme com una resposta a l’element dissolvent de la societat que suposa l’aparició del diners. Caràcter dissolvent conseqüència del fet que els diners trenca amb la forma d’estructuració més bàsica de les societats que és l’intercanvi de dons, cosa que permet tot sigui dit de passada, l’aparició de la individualitat i la intimitat. Altres idees, el caràcter antipopular i de liquidació de l’esquerranisme de maig del 68, són ben conegudes tot i que sempre és agradable trobar gent amb la que compartir conclusions.