Weltanschaung i canvi climàtic

Vaig llegir, amb interès però sense gaire sorpresa, el magnífic post del Ramon de fa uns dies sobre Xavier Sala i el canvi climàtic. Avui hi ha un altre que he descobert a l’institut, però que no he pogut llegir encara. Ho faré aquesta tarda. Entre mig vaig trobar un article d’un ecologista anglès, Mark Lynas, que em sembla que afegeix alguna cosa interessant a la qüestió:
While my latest book, Six degress, is a review of the science, and is in my opinion an honest assesment of the state of he expert literature, I cannot deny that my concern about global warming is rooted in a world-view that sees a planet overexploited by humans, and that this world-view predates any knowledge I now have about climatology.
Sembla clar i fàcil el contrast entre aquesta honestedat, que respon un ideal molt anglosaxó, i l’actitud de murri que es pot desprendre de les manipulacions fetes per l’economista català. No és però això el fet que més m’interessa, sinó subratllar un fet evident però sovint poc tingut en compte i que acaba distorsionant el debat sobre el canvi climàtic: el seu caràcter polític, ideològic i finalment filosòfic. Els fets només interessen en quant serveixen una visió del món plenament preconcebuda. Aquest és un fet usual a la retòrica argumentativa dels nostres dies. Com diu el mateix Lynas, cap creacionista està interessats en realitat a com funcionen els ulls. Si algú fos capaç de descriure amb absoluta precisió el mecanisme d’evolució que formà l’ull, se n’oblidarien i passarien a parlar d’altra cosa.
La visió del món de Lynas és evidentment tan legitima com la que té Sala Marti i que el porta a distorsionar de manera palesa, l’informe que pretén explicar objectivament. Allò deshonest i il·lícit és segurament l’intent de conferir a la pròpia posició una cientificitat i objectivitat que no té. Això és el que ha intentat Sala i Marti i el que ben segur podem trobar a múltiples exposicions fetes des d’un punt de vista ecologista. Mala peça al teler, especialment en un moment on la irrupció de posicions irracionalistes és un risc cert. Tals actituds no poder dur més que un desprestigi de la raó. Els problemes estrictament científics poden trobar una resposta des de l’argumentació estrictament racional. Les qüestions polítiques sovint quan s’esclareixen ens porten a un terreny proper al de la religió. Allò que es contraposen són diferents menes de fe, intrínsecament incommensurables.
Fa poc temps en un post advertia de la poca operativitat que la distinció entre religió i filosofia, té quan sortim de la tradició occidental. Aquesta distinció que hom considera sovint essencial, només és operativa dins d’una cultura determinada. Ara mateix, em sembla fins i tot que la distinció és sovint només aparent dins d’Occident. La religió, és a dir el cristianisme, és una clau de volta sense la qual resulten inintel·ligibles una bona part de les nostres filosofies. Això, s’ha demostrat amb escreix en relació a una filosofia com el marxisme, especialment després de la desfeta dels règims de l’Europa de l’Est. No és menys cert del liberalisme, sovint presentat com una teoria econòmica de caràcter natural quan no és gens difícil mostrar el seu caràcter de construcció teòrica realitzada per una visió del món inspirada en una mitologia providencialista.