De la décence ordinaire

De la décence ordinaire llibre de Bruce Degout és una aportació més a l’intent de donar-li un lloc al pensament d’Orwell dins de la discussió sobre la situació moral contemporània. Això passa per vèncer algunes dificultats bàsiques: Orwell no és evidentment l’autor d’una obra sistemàtica des del punt de vista teòric, i d’altra banda la seva reconsideració significa implícitament la recuperació d’alguns punts de vista de la mena que, segons em varen dir a la facultat quan era jovenet, estaven del tot finiquitats com el iusnaturalisme o la seva versió escèptica, que és l’emotivisme moral. En qualsevol cas la finalitat d’aquesta operació seria obrir la fonamentació d’una possible alternativa a les visions depriments de l’home que ha acabat fonamentant la filosofia moderna: l’egoïsme pur del model liberal, i també del marxista, i la voluntat de domini nietzschiana, tot reivindicant les qualitat morals que es poden trobar a la vida ordinària, una garantia contra les polítiques de la violència, fundada en la convicció que la vida mereix d’ésser viscuda (una obvietat que és ben, però perillosa d’oblidar com s’esdevé sovint).
Potser la idea més interessant del llibre està manllevada del filòsof americà Stanley Cavell, el qual relaciona aquesta acceptació de la vida ordinària amb l’acceptació kantiana de la finitud, fonament d’una praxi política modesta però efectiva que no cerca la millora de la humanitat, sinó simplement millores plausibles de les condicions d’existència (una altra qüestió és la de si potser ja és tard per acontentar-se amb allò merament plausible). En paraules del mateix Orwell:
Ésser humà consisteix essencialment a no cercar la perfecció, a estar de vegades disposar a cometre pecats per lleialtat, a no dur l’ascetisme fins al punt que fa les relacions amistoses impossibles i a acceptar finalment el ser vençut i trencat per la vida cosa que és el preu inevitable de l’amor dispensat a d’altres individus.
El revers de la reivindicació moral de l’home ordinari és la idea, sovint palesa a Orwell de la poca vergonya dels intel•lectuals, relacionada certament amb la seva biografia, no deixa de ser des del meu punt de vista un corol•lari d’allò que hauria de suposar ser un filòsof, si figures com Plató o Descartes poden tenir un cert pes en aquesta qüestió. En tot cas el punt de vista d’Orwell és que la fascinació de l’intel•lectualitat pel comunisme no te relació amb cap ideal igualitari sinó amb la possibilitat d’efectuar un ràpid ascens social i això no sembla estar desmentit pels fets.
Per Begout les indicacions vagues d’Orwell poden ser sistematitzades en quatre regles fonamentals que serien les línies generals de definició del socialisme orwellià:
1. Respecte de les regles fonamentals de les llibertats individuals de la tradició liberal en un sentit de respecte a la vida privada.
2. Restringir les desigualtats polítiques, socials, econòmiques i culturals. No tant en el sentit de suprimir les diferències com en el d’establir una igualtat proporcional que eviti que algú pugui sentir-se humiliat pel no reconeixement de la seva aportació a la societat.
3. Respecte al codi moral immanent i prejurídic que forma la base de tota relació social.
4. La renuncia a la perfecció, és a dir ,a la imposició de qualsevol ideal de vida.
Aquesta mena de programa té riscos evidents dels que Orwell era conscient i dels que si, potser no sempre va poder defugir, sempre en va tenir consciència. Una idea per acabar, aquesta reflexió política trobà la seva millor expressió a l’epíleg de 1984 amb la formulació de la neollengua, la qual és alhora i, això ens diu molt de l’actualitat d’Orwell, un llenguatge apte pel totalitarisme i també per la gestió.