Inherit the wind

Dimecres anem al Old Vic a veure el muntatge que Trevor Nunn ha dirigit sobre Inherit the wind, l’obra de Jerome Lawrence i Robert E. Lee estrenada l’any, de poca gràcia pels americans, de 1955, una versió fou duta al cine per Stanley Kramer el 1960 amb Spencer Tracy, Frederick March i Gene Kelly. Existeixen altres versions cinematogràfiques i innumerables adaptacions teatrals, ja que l’obra constitueix un dels clàssics de referència del teatre americà. Està basada a uns fets reals, el judici del mico que va tenir lloc a Hillsboro l’any 1925 quan un professor de Biologia local va proclamar públicament que estava explicant a classe l’origen de les especies, desafiant la llei, feia poc promulgada ,que prohibia l’ensenyament de Darwin a l’estat de Tenesse.
La meva condició de professor de filosofia m’ha fet familiaritzar amb la pel•lícula que tanmateix tampoc és un gran document per a il•lustrar la temàtica del darwinisme. Inherit the wind és rellevant sobre tot des d’un punt de vista polític i la seva permanència i èxit tots aquests anys rau al fet de constituir una celebració dels principis del liberalisme americà. En aquest sentit, allò fonamental són tant els fets que explica l’obra, com la mirada que des del seu moment, 1955 amb la malson del macartisme, es feren d’aquells fets. La recreació no és del tot exacta, com advertiren els mateixos autors, tot i que es reflecteix fidelment la personalitat dels dos protagonistes fonamentals de la història: l’advocat defensor Clarence Darrow, i el fiscal, Williams Jennings Bryan. El primer passa per ser el més brillant advocat de la història d’Amèrica, (un dels seus casos més famosos fou mostrat a un film de Fleischer anomenat a Espanya, Impulso criminal, on era Orson Welles qui feia el paper de Darrow) el segon fou tres vegades candidat a la presidència pels demòcrates i secretari d’Estat. Els moments fonamentals de l’obra sí que tingueren lloc a la realitat, especialment el fet insòlit fet que el fiscal fos cridat com a testimoni de la defensa on exposà que el món fou creat a les nou del dematí d’un dia d’octubre de fa sis mil anys, replicada pel defensor amb la pregunta de sí era l’hora de l’Est o de l’Oest. Allò que es dirimeix essencialment és la defensa de l’individu a pensar lliurament sense coacció de l’estat i la defensa de la separació entre religió i estat que consisteix el fonament de la constitució americana. Una defensa connectada a l’obra amb la impossibilitat de distingir falsos i veritables profetes. En general, la defensa del liberalisme s’efectua des d’una posició filosófica que a l’obra s’identifica com agnosticisme i té molt a veure amb allò que fa molts anys vaig anomenar escepticisme lockeà. L’actualitat de l’obra es troba a la seva presentació del conflicte entre les dues Amèriques tan viu ara com el 1925 o el 1955. L’Amèrica formada des del respecte al llibre sagrat i la que contrapesa aquesta sacralitat a una superior que s’expressa d’una manera més simple, però més potent i real, quan un nen aprèn a multiplicar.
L’espectacle de l’Old Vic resulta molt més dinàmic i viu del que la pel•lícula,amb una realització un pel encartonada. faria esperar. A l’Old Vic la bossa sona i això els hi permet plantejar un espectacle amb més d’una cinquantena d’actors i figurants presents a l’escenari. Els actors estan bé, i és de justícia esmentar David Trougthon com a fiscal, però el centre de l’espectacle és Kevin Spacey (sembla ser que un gran admirador de l’obra de Darrow fins al punt d’haver representat com a monòlegs discursos de Darrow adreçats a jurats). Spacey fa el paper d’un home molt més gran que ell, fregant la setantena, i la seva transformació física és del tot convincent. En aquesta ocasió desplega tota la seva capacitat per a la comèdia de manera molt més palesa que Spencer Tracy al film però al capdavall de manera ben coherent perquè com diu Drummond, el Darrow de l’obra, quan perdem la nostra capacitat de riure perdem la nostra capacitat de pensar.

Speed the blow

Speed the blow és una obra escrita per David Mamet a meitat dels vuitanta. El títol fa referència a una dita anglesa que expressa la necessitat de confiar en el nostre treball abans que en els designis divins. La trama esta protagonitzada per un productor cinematogràfic a un pas de fer el negoci de la seva vida que de sobte és temptat per canviar la milionada segura per una pel·lícula amb significat moral que digui alguna cosa a la gent. En aquest debat hi prenen part una secretària més o menys idealista, alhora temptadora i defensora de la decència, i el seu subordinat que ha preparat el negoci i que de fet és el que més s’hi juga. Kevin Spacey ha triat aquesta obra per actuar ell mateix, com està fent des de que és director de l’Old Vic. Jeff Goldblum és el productor al qual li agrada el cafè com les pel·lícules que fa: sense res dintre. Kevin Spacey s’ha reservat el paper del seu segon. Goldblum és l’actor que està més temps sobre l’escenari, només desapareix una breu estona al tercer acte. Vist de prop la seva presència és prou imponent, és un home molt alt que es mou per l’escenari de manera molt elegant i amb un sentit de l’humor palès. Dóna la impressió de ser un tipus simpàtic. Tanmateix, malgrat que és breu, el millor paper se l’endu Spacey. El seu canvi de registre quan el seu personatge reapareix al tercer acte és extremadament convincent; un cop s’ha acabat la festa, la seva mala llet resulta del tot aclaparadora. Certament és un paper fet a mida, amb uns diàlegs d’un caràcter obertament cínic, la tendència més associada a la seva personalitat com a actor. Laura Michelle Kelly menys coneguda dóna una replica perfecte, malgrat que el seu personatge és el menys propens al lluïment personal La resta de l’espectacle no desmereix la qualitats dels tres actors sobre l’escenari, tant pel que fa a la il·luminació, com a l’aprofitament de l’espai escènic. Al final l’ovació fou realment càlida, molt més de l’habitual en aquesta ciutat de públic més aviat fred. Per cert, l’Old Vic per dintre és un dels teatres més bonics de Londres, un lloc que et predisposa a gaudir de l’espectacle.

Time is wasting us

The Old Vic és un dels teatres més antics i prestigiosos la capital britànica. En el seu escenari han viscut nits de glòria actors com Peter O’Toole, Richard Burton o Lawrence Olivier. Darrerament la seva importància havia disminuït i per posar fre a la seva incipient decadència és va contractar com a director artístic a Kevin Spacey. Aquesta és la seva segona temporada i la primera no va ser gaire bona, almenys a nivell crític. Però ara les tornes estan canviant. Ahir varem podem veure una versió del Ricard II de Shakespeare dirigida per Trevor Nunn, de la qual ell és el protagonista i em sembla que aquesta és potser la vetllada més emocionant que mai he viscut en un teatre. Tot i que una mica enfosquida per altres obres més populars, Ricard II no té res a envejar a cap de les grans obres shakesperianes. Mentre l’anava llegint ja m’anava fent a la idea que el seu paper protagonista era un caramel per a un actor de nivell tan alt com el que té Spacey i les meves expectatives no es veieren decebudes. Quan comença l’obra Ricard és un home vanitós, dissolut i cínic. Aquest és el registre de Spacey que potser ens pot resultar més familiar des dels seus papers cinematogràfics ( el que adopta a pel·lícules com American Beauty o LA Confidential), després de la rebel·lió dels seus súbdits el personatge dona un gir radical i s’humanitza, prenent consciència dels seus errors. Són aquests els moments on Spacey dona el millor de si mateix. L’ajuda evidentment la bellesa dels monòlegs escrits per Shakespeare. Tot plegat va conformar magnífics moments. No recordo mai haver plorat a un teatre, però en alguns moments em vaig sentir profundament colpit, com quan Ricard ens explica:
What must the King do now? Must he submit?
The King shall do it. Must he be deposed?
The King shall be contended. Must he lose
The name of King? A God’s name, let it go
I’ll give my jewels for a set of beads,
My gorgeous palace for a hermitage,
My gay apparel for an alsman’s gown,
My figured goblets for a dish of wood,
My scepter for a palmer’s walking-staff,
And my large Kingdom for a little grave,
A little, little grave, an obscure grave
Les paraules de Shakespeare tenen sense dubte pes però dites per Spacey resulten encara molt més impressionants. La resta dels actors són també molt bons, però l’obra és de Ricard, perquè com diu Bloom, Shakespeare ens ensenya a parlar amb nosaltres mateixos (mentre que Cervantes ens ensenya a parlar amb altres). El muntatge de Nunn està ben treballat. Els actors no vesteixen d’època, sinó que porten vestits actuals i dos grans pantalles donen un contrapunt i ajuden a situar l’obra que té un missatge polític ben interessant, perquè ens mostra que les decisions que semblen més justes i convenients a mig termini, poden esdevenir catastròfiques a llarg termini. L’ovació fou de gala sobre tot si tenim en compte que el públic londinenc és més aviat fred, però sense cap mena de dubte també es premiava l’elecció personal d’un home que guanyaria més fent una pel·lícula a Hollywood que el podria cobrar com a director de l’Old Vic la resta de la seva vida.