Time is wasting us

The Old Vic és un dels teatres més antics i prestigiosos la capital britànica. En el seu escenari han viscut nits de glòria actors com Peter O’Toole, Richard Burton o Lawrence Olivier. Darrerament la seva importància havia disminuït i per posar fre a la seva incipient decadència és va contractar com a director artístic a Kevin Spacey. Aquesta és la seva segona temporada i la primera no va ser gaire bona, almenys a nivell crític. Però ara les tornes estan canviant. Ahir varem podem veure una versió del Ricard II de Shakespeare dirigida per Trevor Nunn, de la qual ell és el protagonista i em sembla que aquesta és potser la vetllada més emocionant que mai he viscut en un teatre. Tot i que una mica enfosquida per altres obres més populars, Ricard II no té res a envejar a cap de les grans obres shakesperianes. Mentre l’anava llegint ja m’anava fent a la idea que el seu paper protagonista era un caramel per a un actor de nivell tan alt com el que té Spacey i les meves expectatives no es veieren decebudes. Quan comença l’obra Ricard és un home vanitós, dissolut i cínic. Aquest és el registre de Spacey que potser ens pot resultar més familiar des dels seus papers cinematogràfics ( el que adopta a pel·lícules com American Beauty o LA Confidential), després de la rebel·lió dels seus súbdits el personatge dona un gir radical i s’humanitza, prenent consciència dels seus errors. Són aquests els moments on Spacey dona el millor de si mateix. L’ajuda evidentment la bellesa dels monòlegs escrits per Shakespeare. Tot plegat va conformar magnífics moments. No recordo mai haver plorat a un teatre, però en alguns moments em vaig sentir profundament colpit, com quan Ricard ens explica:
What must the King do now? Must he submit?
The King shall do it. Must he be deposed?
The King shall be contended. Must he lose
The name of King? A God’s name, let it go
I’ll give my jewels for a set of beads,
My gorgeous palace for a hermitage,
My gay apparel for an alsman’s gown,
My figured goblets for a dish of wood,
My scepter for a palmer’s walking-staff,
And my large Kingdom for a little grave,
A little, little grave, an obscure grave
Les paraules de Shakespeare tenen sense dubte pes però dites per Spacey resulten encara molt més impressionants. La resta dels actors són també molt bons, però l’obra és de Ricard, perquè com diu Bloom, Shakespeare ens ensenya a parlar amb nosaltres mateixos (mentre que Cervantes ens ensenya a parlar amb altres). El muntatge de Nunn està ben treballat. Els actors no vesteixen d’època, sinó que porten vestits actuals i dos grans pantalles donen un contrapunt i ajuden a situar l’obra que té un missatge polític ben interessant, perquè ens mostra que les decisions que semblen més justes i convenients a mig termini, poden esdevenir catastròfiques a llarg termini. L’ovació fou de gala sobre tot si tenim en compte que el públic londinenc és més aviat fred, però sense cap mena de dubte també es premiava l’elecció personal d’un home que guanyaria més fent una pel·lícula a Hollywood que el podria cobrar com a director de l’Old Vic la resta de la seva vida.