Inherit the wind

Dimecres anem al Old Vic a veure el muntatge que Trevor Nunn ha dirigit sobre Inherit the wind, l’obra de Jerome Lawrence i Robert E. Lee estrenada l’any, de poca gràcia pels americans, de 1955, una versió fou duta al cine per Stanley Kramer el 1960 amb Spencer Tracy, Frederick March i Gene Kelly. Existeixen altres versions cinematogràfiques i innumerables adaptacions teatrals, ja que l’obra constitueix un dels clàssics de referència del teatre americà. Està basada a uns fets reals, el judici del mico que va tenir lloc a Hillsboro l’any 1925 quan un professor de Biologia local va proclamar públicament que estava explicant a classe l’origen de les especies, desafiant la llei, feia poc promulgada ,que prohibia l’ensenyament de Darwin a l’estat de Tenesse.
La meva condició de professor de filosofia m’ha fet familiaritzar amb la pel•lícula que tanmateix tampoc és un gran document per a il•lustrar la temàtica del darwinisme. Inherit the wind és rellevant sobre tot des d’un punt de vista polític i la seva permanència i èxit tots aquests anys rau al fet de constituir una celebració dels principis del liberalisme americà. En aquest sentit, allò fonamental són tant els fets que explica l’obra, com la mirada que des del seu moment, 1955 amb la malson del macartisme, es feren d’aquells fets. La recreació no és del tot exacta, com advertiren els mateixos autors, tot i que es reflecteix fidelment la personalitat dels dos protagonistes fonamentals de la història: l’advocat defensor Clarence Darrow, i el fiscal, Williams Jennings Bryan. El primer passa per ser el més brillant advocat de la història d’Amèrica, (un dels seus casos més famosos fou mostrat a un film de Fleischer anomenat a Espanya, Impulso criminal, on era Orson Welles qui feia el paper de Darrow) el segon fou tres vegades candidat a la presidència pels demòcrates i secretari d’Estat. Els moments fonamentals de l’obra sí que tingueren lloc a la realitat, especialment el fet insòlit fet que el fiscal fos cridat com a testimoni de la defensa on exposà que el món fou creat a les nou del dematí d’un dia d’octubre de fa sis mil anys, replicada pel defensor amb la pregunta de sí era l’hora de l’Est o de l’Oest. Allò que es dirimeix essencialment és la defensa de l’individu a pensar lliurament sense coacció de l’estat i la defensa de la separació entre religió i estat que consisteix el fonament de la constitució americana. Una defensa connectada a l’obra amb la impossibilitat de distingir falsos i veritables profetes. En general, la defensa del liberalisme s’efectua des d’una posició filosófica que a l’obra s’identifica com agnosticisme i té molt a veure amb allò que fa molts anys vaig anomenar escepticisme lockeà. L’actualitat de l’obra es troba a la seva presentació del conflicte entre les dues Amèriques tan viu ara com el 1925 o el 1955. L’Amèrica formada des del respecte al llibre sagrat i la que contrapesa aquesta sacralitat a una superior que s’expressa d’una manera més simple, però més potent i real, quan un nen aprèn a multiplicar.
L’espectacle de l’Old Vic resulta molt més dinàmic i viu del que la pel•lícula,amb una realització un pel encartonada. faria esperar. A l’Old Vic la bossa sona i això els hi permet plantejar un espectacle amb més d’una cinquantena d’actors i figurants presents a l’escenari. Els actors estan bé, i és de justícia esmentar David Trougthon com a fiscal, però el centre de l’espectacle és Kevin Spacey (sembla ser que un gran admirador de l’obra de Darrow fins al punt d’haver representat com a monòlegs discursos de Darrow adreçats a jurats). Spacey fa el paper d’un home molt més gran que ell, fregant la setantena, i la seva transformació física és del tot convincent. En aquesta ocasió desplega tota la seva capacitat per a la comèdia de manera molt més palesa que Spencer Tracy al film però al capdavall de manera ben coherent perquè com diu Drummond, el Darrow de l’obra, quan perdem la nostra capacitat de riure perdem la nostra capacitat de pensar.

Dubte i evolució

Com vaig esmentar ahir darrerament estava llegint el llibre de Dennet, Freedom evolves, la seva tesi bàsica és que la llibertat humana, i així la possibilitat de la moral, no només no està en contradicció amb l’ordre de la naturalesa, sinó que n’és la conseqüència, si assumim una concepció darwinista de la naturalesa. La creació d’una ment lliure és un resultat de l’evolució. Com sovint passa a aquesta mena d’autors Descartes surt sovint a les seves pàgines però no pas per sortir-ne gaire ben parat. Penso que el fons de la filosofia cartesiana no és tan oposat a la teoria de l’evolució, tot i que certament la direcció de la ciència moderna ha soscavat alguns del mites associats no tant amb la literalitat de la filosofia de Descartes, com amb el cartesianisme, entès com el conjunt de tòpics que cobreixen la lectura d’aquest autor. Curiosament però al llibre hi ha un elogi del dubte com a acció humana que sense vacil•lacions podria haver inclòs en el meu llibre o a la meva tesi. El text és el següent:
Som l’espècie que va descobrir el dubte. Hem guardat prou menjar per l’Hivern? Hem calculat malament? Està enganyant-me la meva parella?Hauríem d’haver viatjat al sud? És segur entrar en aquesta cova? D’altres criatures estan sovint clarament inquietes per aquesta mena de qüestions, però com que no poden posar-se-les a elles mateixes, no poden articular els seus problemes o prendre mesures per millorar la seva aprehensió de la veritat. Estan atrapats en un mon d’aparences , fent el millor que poden amb l’aparença de les coses i rarament, segurament mai, inquirint si les coses, la manera en què les coses apareixen, és com són veritablement. Només nosaltres podem estar turmentats pel dubte i només nosaltres hem estat provocats per aquesta picor epistemològica per cercar un remei: millors mètodes per arribar a la veritat. Buscant tenir un millor control del nostres subministraments de menjar, dels nostres territoris, de les nostres famílies, dels nostres enemics, varem descobrir el benefici de discutir-ho amb altres, de fer preguntes, de transmetre tradicions. Varem inventar la cultura
(Freedom evolves, p.165)

Gray sobre el significat del darwinisme en el nostre moment

A les cultures pre-científiques tradicionals la relació equilibrada amb el medi ambient estava garantida per pràctiques animistes en les quals la unitat de l’home amb altres animals i amb la terra estava asegurada. L’impacte de la ciència moderna, com el del cristianisme, ha estat la destrucció d’aquestes creences i pràctiques tradicionals. El fatal regal de la ciència moderna és una visió desencantada del mon. Aquesta mena de visió implica una pèrdua cultural irreparable. I també treu, sense reemplaçament, restriccions culturals i pre-cientifíques sobre l’explotació de la naturalesa. El resultat de la ciència com la única institució cultural que resta amb autoritat a les societats modernes tardanes és el reforç de la fusió de nihilisme i humanisme que és l’anima de la seva visió real del món.
És clar però que això és rarament un projecte conscient dels ideòlegs cientistes. La seva comprensió de la ciència és primitiva i realment precientífica. La concepció de la ciència propugnada per un ideòleg com Richard Dawkins és patentment pre-darwiniana. Una perspectiva darwiniana suggeriria que el creixement de la ciència ha de ser explicat en termes del control del medi ambient que permet a la nostre espècie, més que en termes platònics, humanistes i cristians de recerca de la veritat. Els fonamentalistes científics combinen una adhesió formularia a l’ortodoxia neo-darwinista amb la fe il•lustrada en què el coneixement científic pot permetre a la humanitat refer l’edifici destraler de la societat humana. Però un naturalisme darwinià consistent soscava totes aquestes possibilitats.
Endgames, pp. 166-7

Més aniversaris i idees fonamentals

Seguint amb aniversaris, fa 150 anys que un naturalista malat de malària a Indonèsia, Alfred Russell Wallace, concebí unes idees llavors estranyes i originals que revelà en una carta a un altre naturalista anomenat Charles Darwin, el qual reconegué una formulació de la idea que portava vint anys treballant: l’evolució de les espècies. Una mica poruc de què la seva idea fos capitalitzada per un altre, assolí que es fes una exposició de les teories de Wallace i Darwin a la Linnean Society, el dia 1 de juliol. Fou la primera presentació en públic de la teoria de la selecció natural. El públic no quedà especialment impressionat i de fet, el president de la societat Thomas Bell, a la memòria anual escrigué que el 1858 no havia aportat cap descobriment dels que suposen una revolució a la història de la ciència. En qualsevol cas, la ponència va animar a Darwin a començar una tasca que estava ajornant des de feia vint anys. Aquell estiu comença la redacció sistemàtica del seu treball de vint anys. Un any després es publicà On the origen of species by means of natural selection. Wallace restà en un discret segon terme a la difusió de la teoria i encara hi és.

A hores d’ara és difícil discutir que la idea de Darwin (i Wallace) ha estat una de les més importants de la història de la humanitat, quines en foren les altres? The Observer del darrer diumenge oferia el segon llistat:

· La filosofia de Plató

· La hipòtesi copernicana ( des de l’elaboració de Galileu)

· El cogito cartesià.

· La teoria de la gravitació universal

· La teoria liberal d’Adam Smith

· L’ alliberació de la dona (en concret el text A vindication of the rigth of the woman de Mary Wollstonecraft

· L’anàlisi econòmic desenvolupat pel marxisme

· Teoria de l’inconscient freudiana

· La teoria de la relativitat

· La world-wide-web

No sé que pensareu d’aquesta llista. D’entrada jo diria que com a confés salesià ( i no parlo de cap ordre religioso-educativa) no puc deixar d’estar d’acord amb el fet que els únics dos filòsofs esmentats siguin Descartes i Plató. Imagino que molts professionals del gremi ho trobaren força discutible, però crec que Aristòtil és el seguiment d’alguns camins apuntats per la reflexió platònica i que la filosofia alemanya en general (del tot absent amb l’excepció de Marx i Freud molt lateralment filòsofs) és més important per la resta dels filòsofs que per la humanitat en general. Em sembla però que si és explicable l’omissió de Kant, Hegel, Nietzsche o Heidegger és menys explicable l’oblit d’un altre alemany d’ofici més modest, Gutemberg. Si hi és la www, també hauria de ser la seva invenció, com a mínim, igualment decisiva. Hi ha un principi de justícia en incloure igualment a Adam Smith i Karl Marx, tot i que la major part de la humanitat sembla pensar que un dels dos sobra. Finalment, resulta xocant que totes les bones idees de la humanitat siguin europees. Tot i que en realitat això significa afirmar que la Grècia antiga era ja Europa, cosa que particularment no veig gaire clara. En tot cas, si la filosofia Platònica es pot entendre com l’esbós dels principis on es fonamenta la civilització occidental, llavors aquesta tasca presenta nombrosos analogies amb la desenvolupada per figures en alguns sentits equivalents com Buda i Confuci a la denominada època axial. A la llista no hi cap matemàtic, tot i que quasi totes aquestes idees brillants tenen relació amb la matemàtica i molts dels descobriments més decisius d’aquesta disciplina no són ni de bon tros europeus. Hem d’excloure, per suposat, tot el període neolític on es feren les invencions més definitives que no han estat documentades (entre elles l’escriptura). Un principi de justícia elemental fora no oblidar l’adjectiu post-neolític a aquesta llista.

Epistemologia darwinista

The harmony between our minds and the world is due to the fact that the world is responsible for our minds, aquest és el principi des del que Blackburn defineix la nostra situació epistemològica. Si això és així, el darwinisme ha deixat de ser una teoria merament biològica. És el principi que dissol els problemes epistemològics de la ment moderna i consagra la substitució de Déu per la naturalesa. Els límits del coneixement són allò que imposa la contingència de l’evolució i l’adaptació.

Reflexions d'estiu (III)

Truth de Blackburn té com a objectiu fonamental la defensa d’una concepció minimalista de la veritat. El concepte de veritat que hom pot extreure de l’activitat discursiva humana és massa poca cosa per donar un fonament seriós a cap de les grans teories sobre la veritat. La conclusió on es vol arribar, és que cal oblidar-se de la veritat per passar a parlar de veritats. No pas en un sentit relativista sinó més aviat aristotèlic, tot pensant que la veritat es diu de moltes maneres. No té més sentit parlar d’un element comú a les diferents raons que fan un enunciat vertader, del que tindria donar una resposta única a la qüestió de perquè hi són dins els passatgers d’un avió. Cal refusar endinsar-se en els àmbits de la metateoria en contra de concepcions, la batalla contra les quals mai no pot ésser guanyada. Cal, diu explícitament, desencoratjar-nos de cercar alguna cosa més general. La única propietat que sembla ser característica de la noció de veritat és precisament, com deia Frege, la seva transparència. Blackburn defineix la seva posició com quietisme, i la contraposa a les altres nocions bàsiques sobre la teoria de la veritat: L’eliminativisme, el realisme i el constructivisme. El tret més essencial de la seva proposta és el minimalisme, que sorgeix com a conseqüència raonable de preguntar-se coses com si és mes veritat un mapa demogràfic d’un territori que un mapa físic. La seva línia d’argumentació esta farcida de moments interessants com la seva confrontació amb Rorty, l’obra del qual es presentada com l’exponent més clar de la crisi del concepte de representació, tot presentant idees ben suggeridores, com afirmar que el pragmatisme és la teoria del coneixement pròpia del darwinisme. Em va semblar particularment interessant la crítica a Rorty perquè a apunta a allò que des del meu punt de vista constitueix l’element més essencial del projecte moderns; el nucli de les seves objeccions és que la llibertat mai pot tenir un caràcter de fonament.
Mentre que a l’àmbit de la ciència aquesta proposta sembla ésser prou plausible no s’esdevé el mateix a l’àmbit de la moral. El seu punt de vista, però, és que el relativisme provocat per la qüestió de la impossibilitat de justificar els nostres propis punts de vista, allò que ell anomena “hidden dark forces” és sovint una distracció que defuig la qüestió principal, la qual és al capdavall la de si podem sentir-nos orgullosos o avergonyits de la nostra posició. Dit d’una altra manera, la filosofia del segle XXI no pot anar més lluny de Plató com qualsevol bon lector del Gorgies recordarà.

Down House

La Down House és la casa on Darwin visqué el darrers quaranta anys de la seva vida, on escrigué tota la seva obra i on pujà la seva nombrosa família (deu fills dels quals vuit varen arribar a adults). Esta situada a Kent, a una zona boscosa i que no sembla gaire diferent de com devia de ser quan Darwin (o Darwing segons alguns dels meus alumnes de batxillerat) i la seva dona es mudaren. Darwin l’escollí pel seu preu assequible i per estar molt propera a la capital (de fet, la casa està dins del cercle de la M-25, per tant, dins del que avui és el Gran Londres). Ara pertany a l’english Heritage i les seves dues primeres plantes poden ser visitades pel públic. A la segona hi ha una exposició on es rememorà la seva trajectòria, amb una sala dedicada al viatge del Beagle i una altra a la polèmica amb la religió. També s’hi troben les imprescindibles en aquest país, dedicades als nens. La part d’entrada mostra algunes de les habitacions emprades per Darwin, conservades com quan ell hi visqué. Hi són el seu drawing room, és a dir allò que en català i castellà de vegades anomenem living room, el menjador, l’estudi i la sala de billar. Gran part del mobiliari és original i molts dels objectes pertanyeren a la família. Darwin hi emprà quasi tot els seu temps estudiant i escrivint (la fortuna atresorada pels seus avis li permeté escapolir-se completament de la maledicció d’un treball a sou), però no estava aïllat de la família. Els nens no tenien cap prohibició d’entrar a l’estudi,encara que el seu pare estigués treballant. Potser, per això alguns d’ells van esdevenir també biòlegs. La presència més permanent, però, era la del gos amb el seu jaç dins de l’estudi. El gos era també la única companyia que Darwin es permetia quan feia un dels seus tres passeigs diaris. Cada hora i mitja interrompia les seves investigacions i es relaxava escoltant com la seva dona li llegia en veu alta alguna novel·la. Hom pot visitar també el terreny que pertany a la casa, por on Darwin passejava, que inclou uns jardins, una zona boscosa,els hivernacles on realitzà una bona part dels seus treballs i una extensió de gespa molt gran que els ramats veïns utilitzen per pasturar.
Amb prou certesa tot sembla indicar que eren una família prou feliç, del tot feliç segurament si no hagués estat pels escrúpols que sovint sentia la seva esposa Emma. Cristiana convençuda, estava sovint afligida per la idea que la felicitat viscuda a la terra no es podria perllongar al cel, on algunes de les idees del seu marit difícilment li permetrien l’entrada. De totes les visites que he pogut fer a aquesta illa, aquesta és una de les que més he fruït. Potser pel fet del contrast entre l’extrema placidesa de tot allò que estava veient i tenir ben present que per a molta gent aquesta llar és el niu del mal més radical. Darrerament estic llegint un llibre de Chris Hedges sobre la dreta cristiana als EEUU. Fa força por allò que explica i evidentment un dels cavalls de batalla d’aquesta visió és Darwin i la teoria de l’evolució considerats responsables del nazisme, del comunisme i del genocidi de Rwanda, els quals no hagueren existit mai, sense les reflexions del científic anglès. Òbviament els seus àtacs no estan desencaminats, ja que em sembla clar que l’origen de les espècies és el llibre més influent dels dos darrers segles. Això explica l’odi motivat per la seva figura i també l’adoració, ja que com explicava John Gray, Darwin ha acabat fornit el mite alternatiu que el progressisme requeria per acabar d’articular el seu discurs contra els vells mites

Darwinisme i creacionisme

Ahir vaig veure la pel·lícula de Stanley Kramer Inherit the wind, una dramatització del judici que tingué lloc el 1925 a una petita ciutat de l’estat de Tenesee, on l’estat s’enfronta a un professor que ensenyava a les seves aules la teoria de l’evolució. Cercava materials per l’assignatura de Ciència, Tecnologia i societat i tenia un record difús de la pel·lícula que havia vist fa molts anys. Em sembla però que la pel·lícula és sobre tot interessant des d’un punt de vista polític, ja que pròpiament allò que acaba discutint-se és el dret del professor Scopes a exposar els seus punts de vista. De fet, el problema ha de ser polític, perquè jurídicament té poca discussió que el professor va infringir la llei. La qüestió llavors és la justícia de la llei. La visió del film reforça la tesis de Biskind que la qüestió central del cine americà dels cinquanta és el triomf del centre polític, aquí representat per l’advocat defensor interpretat per Spencer Tracy, el punt mig entre l’ultradretà fiscal i el nihilista periodista interpretat per Gene Kelly que representa l’esquerra. El triomf del centre és un triomf racional i està temperat pel fet que el personatge del fiscal apareix com un personatge fonamentalment equivocat, però malgrat tot humà, mentre que el personatge del periodista és sempre presentat des de l’angle més desagradable possible, un personatge incapaç de sentiments nobles i de transcendir el seu cinisme. En qualsevol cas, la pel·lícula tracta una qüestió que està lluny d’estar resolta. Avui the Guardian informava sobre els avenços de l’ensenyament creacionista a les escoles britàniques. 59 escoles estan utilitzant en aquests moments un material preparat per la societat Truth in Science que malda per defensar la doctrina del disseny intel·ligent, presentada com l’alternativa científica al darwinisme. Tot i que el govern s’ha declarat en contra de la utilització d’aquest material, l’autonomia de les escoles en el disseny del currículum és molt gran i no en manquen algunes lligades directament a grups de difusió del creacionisme. La qüestió esdevé més preocupant quan considerem el baix nivell de les explicacions fornides als alumnes que els hi fa molt difícils destriar entre allò argumentat racionalment i el discurs de caire religiós.