Reflexions d'estiu (III)

Truth de Blackburn té com a objectiu fonamental la defensa d’una concepció minimalista de la veritat. El concepte de veritat que hom pot extreure de l’activitat discursiva humana és massa poca cosa per donar un fonament seriós a cap de les grans teories sobre la veritat. La conclusió on es vol arribar, és que cal oblidar-se de la veritat per passar a parlar de veritats. No pas en un sentit relativista sinó més aviat aristotèlic, tot pensant que la veritat es diu de moltes maneres. No té més sentit parlar d’un element comú a les diferents raons que fan un enunciat vertader, del que tindria donar una resposta única a la qüestió de perquè hi són dins els passatgers d’un avió. Cal refusar endinsar-se en els àmbits de la metateoria en contra de concepcions, la batalla contra les quals mai no pot ésser guanyada. Cal, diu explícitament, desencoratjar-nos de cercar alguna cosa més general. La única propietat que sembla ser característica de la noció de veritat és precisament, com deia Frege, la seva transparència. Blackburn defineix la seva posició com quietisme, i la contraposa a les altres nocions bàsiques sobre la teoria de la veritat: L’eliminativisme, el realisme i el constructivisme. El tret més essencial de la seva proposta és el minimalisme, que sorgeix com a conseqüència raonable de preguntar-se coses com si és mes veritat un mapa demogràfic d’un territori que un mapa físic. La seva línia d’argumentació esta farcida de moments interessants com la seva confrontació amb Rorty, l’obra del qual es presentada com l’exponent més clar de la crisi del concepte de representació, tot presentant idees ben suggeridores, com afirmar que el pragmatisme és la teoria del coneixement pròpia del darwinisme. Em va semblar particularment interessant la crítica a Rorty perquè a apunta a allò que des del meu punt de vista constitueix l’element més essencial del projecte moderns; el nucli de les seves objeccions és que la llibertat mai pot tenir un caràcter de fonament.
Mentre que a l’àmbit de la ciència aquesta proposta sembla ésser prou plausible no s’esdevé el mateix a l’àmbit de la moral. El seu punt de vista, però, és que el relativisme provocat per la qüestió de la impossibilitat de justificar els nostres propis punts de vista, allò que ell anomena “hidden dark forces” és sovint una distracció que defuig la qüestió principal, la qual és al capdavall la de si podem sentir-nos orgullosos o avergonyits de la nostra posició. Dit d’una altra manera, la filosofia del segle XXI no pot anar més lluny de Plató com qualsevol bon lector del Gorgies recordarà.