Deute i mentides

Es parla molt del deute públic català. Segons el Banc d’Espanya el valor és d’uns 31885 milions d’euros, cosa que suposa un increment del 36,7% sobre l’any anterior. Són xifres que per la gent del carrer no diuen gaire però que val la pena retenir perquè condicionen directament el nostre futur. Es parla i es parlarà molt de retallar. Quasi tot el que es dirà serà mentida. Es retallaren certament lloc de treballs, però l’estalvi que permetran serà relatiu. Pel que m’està arribant la retallada a l’administració catalana consisteix acabar amb contractes d’interins, gent que no cobra gaire i fa feina. La proliferació de càrrec inútils i de caps doblats no ha estat tocada ni es tocarà. És difícil ser optimista. Almenys als temps de Marx les classes hegemòniques posseïen l’estat però ajudaven a crear riqueses. Els seus descendent segueixen posseint l’estat però són més aviat parasitaris. Mentre tant la “independent” premsa catalana ens seguiren explicant que els problema són els funcionaris i els polítics ens diran que es retallaren despeses de tot arreu menys d’ensenyament i sanitat, precisament el contrari del que acabarà passant.

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Records històrics a la Grand Place

Efectivament, com diu la placa, Brussel·les fou el darrer lloc d'estada a l'etapa itinerant de Marx abans de trobar un destí definitiu a la capital de l'imperi britànic. Si no recordo malament degué ser a la capital belga on escriví i acabà les obres anteriors a l'escriptura del Capital com la ideologia alemanya. No deixa de ser curiós, però, que segons podem llegir allò més recordable pels belgues fossin les seves celebracions de cap d'any. Ja havia llegit que a Marx li agradava de jove, i de no tant jove, la gresca, i no es pot dubtar llavors que les celebracions foren de prou categoria com perquè és recordin més de 150 anys després.

Funcionaris

Fent temps per defugir les sempre avorrides tasques de correció, ensopego tafanejant pel singular un article especialment repulsiu (cosa habitual en aquest diari, d'altra banda) dedicat a la qüestió dels funcionaris. Entre d'altres bestieses hi ha dos que em criden l'atenció: d'una banda, l'autor parla del mite de les vuit hores com a una relíquia ideològica incoherent i fora de temps. D'altra banda afirma que un dels errors de Pujol fou contractar massa funcionaris, tot imitant l'administració espanyola.

La primera afirmació em va interessar per la profunda ignorància mostrada per l'autor, Les vuit hores no són un invent dels progres triomfadors del maig del 68, sinó una de les reivindicacions bàsiques del moviment obrer; una reivindicació perfectament enraonada d'altra banda. L'alienació de la que parlava Marx no era fruit de cap prejudici ideològic sinó una descripció d'una situació intolerable. El treball fabril era alienant. Ara aquesta mena d'alienació no es troba a les nostres societats, però en tenim d'altres, a les quals els discursos ideològics dominants els atribueixen més glamour però que no són essencialment diferents. Hom pot fer un discurs glorificador de les malalties, però això no serveix per guarir els malalts. La competivitat i els conceptes utilitzats en aquests casos, només tanquen la qüestió pels capaços de pensar que el creixement econòmic és una finalitat en ella mateixa.

L'altra afirmació té una part indubtable de veritat. De fet, és un dels motius pels quals Pujol descol·locava l'esquerra, fent en alguns casos les polítiques que l'esquerra hauria hagut de fer. Segurament no tenia massa més alternatives i és aquesta política la que en un molt bona part ha aconseguit que a Catalunya durant algunes dècades més, no gaires, hi segueixi havent una classe mitjana, un grup social ràpidament en desaparició a d'altres contrades; un luxe que Occident ja no es pot permetre. L'article, signat per un tal Canosa a una secció anomenada pastilles de papiroflèxia, és una bona mostra de la curiosa ideologia catalana que està definint-se a la Catalyunya post-tripartit i que en un cert sentit valdria la pena estudiar si no fos per que a diferència de l'alemanya, aquesta no és un perill ni pel mon, ni per Espanya, només per nosaltres mateixos.

Per acabar amb el tema dues coses més sobre els funcionaris. A Catalunya no sé si globalment en sobren, però és clar que a determinats nivells en manquen. A les esferes superiors una substitució de càrrecs nomenats en funció de quotes per partit per professionals preparats només seria beneficiosa. En segon lloc, el marc legal de disciplina pels funcionaris fa molt temps que existeix. No cal pas crear-ne cap. Un altre cosa és que no s'utilitzi cosa que evidentment succeix molt rarament per motius en part atribuïbles a la covardia congènita dels nostres governants i a llur desinterès real perquè aquestes coses funcionen. Negar en aquest punt concret una responsabilitat palesa dels sindicats majoritaris és, no ho discutiré pas, impossible.

Wechselwirkung

El darrer llibre de Girard inclou una molt curiosa reflexió sobre el terme “Wechselwirkung”. A l’obra de Clausewitz aquest és el terme amb el que es designa la noció d’acció reciproca, el fonament de deriva envers els extrems que suposa la intensificació de tota acció bèl•lica, però sembla ser també que en alguns contextos equival precisament a comerç (una dada que tot s’ha de dir no he pogut corroborar de manera fefaent). Això serviria per explicar no només que Clausewitz faci analogies entre el comerç i la guerra sinó que des de la seva reflexió es pugui anar més enllà i considerar que, anticipant Marx, el comerç no és només una metàfora de la guerra sinó, molt més, la mateixa realitat. Això no seria de fet gaire nou, els grecs antics en tenien una certa idea i feren d’Hermes el déu del comerç i la pirateria alhora, perquè la diferència entre aquestes dues activitats era ben borrosa. Suposo que a partir d’aquesta reflexió seria més fàcil l d’interpretar la història d`Anglaterra i en general entendre com està configurat el nostre món

Michea

Vaig parlar d’aquest autor fa un parell d’anys quan vaig comentar un esplèndid llibre sobre l’educació anomenat l’enseignment de l’ignorance, esplèndid perquè no queia a la ingenuïtat de pensar l’àmbit del saber, de la cultura com una realitat autònoma, amb una dinàmica diferent de la resta d’esdeveniments socials. Darrerament he tornat a llegir dos llibres seus :Orwell éducateur i l’empire du moindre mal.
El primer és una revindicació de la figura de l’autor de 1984 que constitueix una de les referències fonamentals de Michea, al qual de fet havia dedicat un altre llibre Orwell anarchiste tory. Orwell és fonamental perquè és un dels pocs autors que dóna fonaments per a una direcció de pensament necessària, imprescindible, la reconstrucció d’una “esquerra” no progressista, un treball inajornable després de la desfeta del paradigma progressista que ha definit el món modern. Aquesta línia de pensament hauria de passar per intentar relligar una bona part dels ideals ètics de l’anarquisme i del socialisme premarxista amb els valors vertebradors de la cultura occidental des del temps de la filosofia grega. En aquest sentit la defensa orwelliana de la common decency i la seva afirmació que el socialisme ha de ser decent o no serà, són un referent ineludible.
El segon llibre ha suposat per mi una important satisfacció, nascuda del fet d’adonar-se’n que tampoc estem mai sols del tot. Quan molt més jove vaig començar el meu treball sobre els autors del XVII, la idea que m’animava és que personatges com Locke o Hobbes estaven molt lluny de ser relíquies, com sovint m’explicaven les ments preclares de la meva facultat, sinó que a les seves pàgines es trobaven moltes de les claus per pensar la nostra situació. Aquesta és en general la direcció de pensament de l’obra de Michea que fa un estudi del liberalisme des de la seva gènesi als autors de la primera modernitat, els constructors d’uns figura no menys mítica que la del bon salvatge, l’egoista primordial, que ara disposà, però, de molt més bona premsa. Una figura molt més perillosa perquè com lúcidament recordava Arendt el problema d’aquesta visió de l’home no és que sigui falsa, sinó que pot arribar a ser veritat (de com pot arribar a ser veritat, els dissenyadors dels mitjans d’educació i els perpetradors de reformes educatives en poden dir moltes coses), tot i que, certament, ni l’experiència més ordinària ni les investigacions més serioses de l’antropologia recolzen aquest pessimisme antropològic que ens obliga a conformar-nos amb el menys dolent dels règims possibles.
Per Michea, el liberalisme no és una filosofia política nascuda a la modernitat, sinó la filosofia política de la modernitat. (fonamentalment perquè el seu ideal, la neutralitat moral absoluta és completament la inversió de l’ideal grec) Tot i la contraposició habitual i aferrissada amb el marxisme, probablement allò que comparteix amb el marxisme és més important del que la separa (l’estat marxista, al capdavall, no és menys neutre moralment que el liberal, no el justifica pas la dignitat moral sinó alinear-se en el sentit de la direcció de la història) i constitueix la raó fonamental per la què al final del segle han acabat convergint la dreta i l’esquerra. La cultura liberal només reconeix dos institucions com a fonamentals: el mercat i el dret. La dreta a hores d’ara suposa la defensa de la primacia absoluta i de l’expansió indefinida del mercat. L’esquerra fa el mateix amb la noció de dret tot engendrat un moviment d’apologia perpetua de la transgressió que, amb la intenció d’anular totes les discriminacions, hauria d’acabar engendrant una societat essencialment monolítica. En tot cas, una dicotomia que per la seva naturalesa exclou del joc polític a una part cada més gran de la població que ni té gaire a guanyar amb el desplegament lliure de les forces de mercat ni participa, ni es sent identificada, amb l’apologia perpetua de la transgressió i que a la pràctica acaba simplement definint un repartiment del treball entre unes elits que comparteixen essencialment els seus interessos (cosa que fora el significat últim del predomini d’una certa esquera a l’àmbit de la “cultura”).
Finalment el liberalisme acaba en una situació certament paradoxal.( dir més precisament la forma actual del liberalisme, Michea reconeix que fora completament diferent el pensament d’un Mandeville o un Hume, molt més empiristes,moderats i escèptics) Basant-se en principi en una teoria sobre la naturalesa humana, acaba en la necessitat de preconitzar una adaptació dels homes als nous temps, no gaire diferent en essència de l’home nou cercat pels soviètics: travailleur prêt à sacrifier sa vie- et celle de ses proches- à l’entreprise compétitive, consommateur au désir sollicitable à l’infini, citoyen politiquement correct et procédurier, fermé à toute générosité réelle, parent absent ou dépassé. Mentrestant la societat funciona en la mesura en què produeix uns actors que neguen els seus principis: jutges incorruptibles, professors amb vocació, obrers amb consciència professional....

Més aniversaris i idees fonamentals

Seguint amb aniversaris, fa 150 anys que un naturalista malat de malària a Indonèsia, Alfred Russell Wallace, concebí unes idees llavors estranyes i originals que revelà en una carta a un altre naturalista anomenat Charles Darwin, el qual reconegué una formulació de la idea que portava vint anys treballant: l’evolució de les espècies. Una mica poruc de què la seva idea fos capitalitzada per un altre, assolí que es fes una exposició de les teories de Wallace i Darwin a la Linnean Society, el dia 1 de juliol. Fou la primera presentació en públic de la teoria de la selecció natural. El públic no quedà especialment impressionat i de fet, el president de la societat Thomas Bell, a la memòria anual escrigué que el 1858 no havia aportat cap descobriment dels que suposen una revolució a la història de la ciència. En qualsevol cas, la ponència va animar a Darwin a començar una tasca que estava ajornant des de feia vint anys. Aquell estiu comença la redacció sistemàtica del seu treball de vint anys. Un any després es publicà On the origen of species by means of natural selection. Wallace restà en un discret segon terme a la difusió de la teoria i encara hi és.

A hores d’ara és difícil discutir que la idea de Darwin (i Wallace) ha estat una de les més importants de la història de la humanitat, quines en foren les altres? The Observer del darrer diumenge oferia el segon llistat:

· La filosofia de Plató

· La hipòtesi copernicana ( des de l’elaboració de Galileu)

· El cogito cartesià.

· La teoria de la gravitació universal

· La teoria liberal d’Adam Smith

· L’ alliberació de la dona (en concret el text A vindication of the rigth of the woman de Mary Wollstonecraft

· L’anàlisi econòmic desenvolupat pel marxisme

· Teoria de l’inconscient freudiana

· La teoria de la relativitat

· La world-wide-web

No sé que pensareu d’aquesta llista. D’entrada jo diria que com a confés salesià ( i no parlo de cap ordre religioso-educativa) no puc deixar d’estar d’acord amb el fet que els únics dos filòsofs esmentats siguin Descartes i Plató. Imagino que molts professionals del gremi ho trobaren força discutible, però crec que Aristòtil és el seguiment d’alguns camins apuntats per la reflexió platònica i que la filosofia alemanya en general (del tot absent amb l’excepció de Marx i Freud molt lateralment filòsofs) és més important per la resta dels filòsofs que per la humanitat en general. Em sembla però que si és explicable l’omissió de Kant, Hegel, Nietzsche o Heidegger és menys explicable l’oblit d’un altre alemany d’ofici més modest, Gutemberg. Si hi és la www, també hauria de ser la seva invenció, com a mínim, igualment decisiva. Hi ha un principi de justícia en incloure igualment a Adam Smith i Karl Marx, tot i que la major part de la humanitat sembla pensar que un dels dos sobra. Finalment, resulta xocant que totes les bones idees de la humanitat siguin europees. Tot i que en realitat això significa afirmar que la Grècia antiga era ja Europa, cosa que particularment no veig gaire clara. En tot cas, si la filosofia Platònica es pot entendre com l’esbós dels principis on es fonamenta la civilització occidental, llavors aquesta tasca presenta nombrosos analogies amb la desenvolupada per figures en alguns sentits equivalents com Buda i Confuci a la denominada època axial. A la llista no hi cap matemàtic, tot i que quasi totes aquestes idees brillants tenen relació amb la matemàtica i molts dels descobriments més decisius d’aquesta disciplina no són ni de bon tros europeus. Hem d’excloure, per suposat, tot el període neolític on es feren les invencions més definitives que no han estat documentades (entre elles l’escriptura). Un principi de justícia elemental fora no oblidar l’adjectiu post-neolític a aquesta llista.

Petit elogi de Karl Marx

Vaig avançant el llibre al que em referia darrerament a un els posts, la missa negra de John Gray. Per la seva justícia em sembla que val la pena destacar-ne l’elogi de la figura de Karl Marx (Gray no ve del PSUC ni res per l’estil, sinó que a la seva joventut estava proper al partit conservador). Marx ha estat de llarg un dels millors analistes del sistema capitalista, el que més clarament ha identificat la seva característica principal: el capitalisme és essencialment revolucionari; el seu efecte fonamental és la destrucció de totes les estructures tradicionals. Els partits que es defineixen com conservadors i alhora defensors de la lliure empresa són contradictoris. De fet, la contraposició simplista entre figures, que de vegades fan teòrics de tercer fila, com la de Marx i Smith esta prou lluny de la realitat. Fou l’escocès el primer en plantejar-se el tema dels efectes alienadors de les noves formes de producció sorgides amb la revolució industrial. Si Marx és poc discutible pel que fa als seus anàlisis de la realitat, no passa el mateix amb les seves propostes alternatives. L’economia planificada és una collonada, en general i en tot cas la seva experiència només serveix per recordar allò que segon Rosen és el missatge fonamental i genial de la República platònica: els filòsofs no han de jugar mai de la vida a ser ideòlegs. Lliurats de la temptació ideològica sense remordiments, els partits que més han fet per la classe treballadora no han estat necessàriament marxistes, el marxisme segueix sent un instrument formidable d’anàlisis. L’evolució de la Gran Bretanya dels darrers vint i cinc anys n’és el millor testimoni i possiblement podríem fer més d’un paral·lelisme entre els obrers que patiren la revolució industrial i els protagonistes humans del darrer boom econòmic, gent que frueix de formes d’explotació exquisides però igualment alienants i en alguns sentits més empobridores, perquè a aquests últims no els deixen tenir fills

De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.

El Berlín comunista

Bé, tornant d’aquestes vacances d’hivern i amb l’ordinador funcionant un altre cop, reprenc les tasques d’escriptura d’aquest bloc. Han estat moltes les coses que he vist a Berlín i com no sé per on començar respondré a les preguntes que m’ha fet el meu germà, tot i que la resposta en part negativa, perquè no he vist ni la cancelleria, ni cap indicació d’on es trobava. De fet, a diferència d’Italia, Berlín té pocs vestigis arquitectònics del nazisme, cosa que s’explica suposo pel fet que el règim va durar la meitat de temps que el feixista i perquè Alemanya va estar sotmesa a una destrucció molt més intensa. Berlín no és encara del tot una ciutat normal. La memòria de la partició és molt present, no sols en la recreació de la industria turística. El diferent desenvolupament de les dues parts és encara ben palès. Del mur en queden fragments significatius a l’alçada de la Warschauer strasse, al costat del riu Spree. És utilitzat com a lloc legalitzat per l’activitat del pintors de graffitis, però les seves pintures em semblen insuficients per a compensar el caràcter més aviat sinistre del lloc, sobretot a l’hora que hi vaig anar, cap al capvespre. Una de les atraccions turístiques una mica obligades a Berlín és el famós checkpoint Charly, l’únic lloc fronterer que no ha estat totalment desmuntat. Al costat, hi ha un museu, car i un xic destartalat, però segurament necessari, sobre la història de la partició de la ciutat. El museu és molt antic es va obrir l’any 1963 i li cal una renovació. Dintre hi ha alguns dels artefactes fruits de l’enginy del ciutadans de la DDR que volien fugir de l’anomenat paradís socialista. Vaig passar moltes vegades per la Friedrichstrasse bahn, un lloc emblemàtic perquè fou la única estació de metro que era accessible des de les dues bandes i era per tant un lloc fronterer. Llavors incloïa el “Tränen-palast”, palau de les llàgrimes, on a les famílies partides els hi era permès mantenir petites entrevistes. La part de l’Est té alguns llocs extremadament horrorosos com la Karl-Marx Alle, construïda segons els criteris estètics del realisme socialista, amb els resultats fàcils d’imaginar. Tanmateix, és en aquesta part on resulta més fàcil trobar vestigis dels carrers més antics, com el Nikolaiviertel, i fer-se una idea del Berlín imperial, ja que la part occidental fou sotmesa a una reedificació molt més intensa, seguint les línies també prou impersonals de l’arquitectura moderna. Els vestigis existents semblen cada cop més fora de lloc, com les curioses estàtues de Marx i Engels que es troben al fòrum que du el seu nom, un immens espai, més aviat buit, enfront de l’ajuntament tradicional de Berlín. Sobre tot la cara d’Engels té una expressió d’astorament inexplicable però que segurament al capdavall ha estat ben oportuna. Un edifici de l’època de la DDR em va impressionar especialment, el palau del poble que es troba enfront del Berliner Dom, la catedral protestant i per tant associada al tron de Berlín. Aquest edifici era una mostra d’arquitectura de cristall i ciment que va ser erigit precisament en el lloc on estava la residència principal de l’emperador, que fou demolida l’any 1950. Era un lloc multifuncional que servia alhora de parlament de la DDR i de centre de diversió pel jovent amb cines i una discoteca. Malauradament la salut de l’edifici era escassa, patia d’aluminosi, i a hores d’ara s’està treballant en la seva demolició.

Visita al cementeri

El més famós dels cementeris londinencs és Highgate, situat al barri del mateix nom, a la part més septentrional de Londres. Un barri potser no tan distingit com Hampstead, però força agradable. El cementeri es feu unint quatre propietats rurals que donaren prou de si com per fer a més del cementeri un parc que és junt al costat i des del qual es pot accedir al cementeri. Està dividit en dues parts: l’occidental i l’oriental. Tot ell està sota la cura d’una societat de voluntaris que es mobilitzaren a mitjans dels setanta per posar fre a la degradació progressiva del lloc. La visita a qualsevol de les dues parts no és per tant gratuïta, sinó que cal pagar cinc lliures en el cas de l’occidental i dos a l’oriental. La diferència rau en el fet que el de l’oest només es pot visitar en grup, mentre que per l’altre et deixen badar al teu gust. Tanmateix el primer fora molt més adient per badar. Les tombes són a una zona molt boscosa. Es veu clar que els arbres són els habitants originals i que s’ha mirat de fer un lloc als morts respectant, però, els drets dels vegetals. No hi ha grans exhibicions arquitectòniques com les del cementeri de Genova o fins i tot el de Montjuïc. La majoria de les tombes són més aviat senzilles però la combinació amb el caràcter feréstec de l’entorn, el fa un lloc ben atractiu. Una de les poques excepcions és la tomba del fundador de The Observer, un home d’origen jueu que mai no fou admès a la societat victoriana i que va prendre una venjança pòstuma fent el monument funerari més gran, en un lloc clau del cementeri que tapava completament la vista de la ciutat que es tenia des de l’església propera. El lloc més destacat pel guia és un passeig, on les tombes i la decoració imita la de l’antic Egipte. Si algú dels lectors ha vist pel·lícules de la Hammer potser li serien familiars algun racons, ja que fou un escenari de rodatge habitual d’aquesta productora. L’altre part del cementeri és menys interessant en si mateixa, però té l’hoste més famós del complex funerari: la tomba de Karl Marx, situada enfront de la del pensador, més aviat dretà, Herbert Spencer. És difícil passar-se-la perquè el seu volum és força respectable. Marx no està sol sino que amb ell reposen també la seva dóna, la seva filla i la seva criada que fou mare d’un altre fill seu. Al capdamunt del monument un bust ens mostra el rostre de Marx. Hi ha dos missatges. El que ja coneixia: treballadors del món, uniu-vos i un altre menys esperat provinent de les tesis sobre Feuerbach: els filòsofs s’han limitat a interpretar el món, ha arribat l’hora de transformar-lo. He estat plantat una bona estona esperant algun pensament profund, que evidentment no ha vingut, i me n’he anat a dinar.

el millor filòsof de tots els temps

Vaig trobar a l’arribar a casa dimecres el darrer exemplar de Philosophy Now. Entre d’altres coses, de les quals no cal parlar ara, es feia ressò del resultat de la votació duta a terme per la BBC4, que fora el model diguem-ne de Catalunya Cultura, sobre els filòsofs més influents de la història. El resultat ha estat un xic sorprenent, però encara ho fou més la implicació d’altres mitjans de comunicació en el concurs. Així, The Guardian va fer un editorial expressant la seva postura a favor de Kant, mentre The Economist recolzava David Hume. Sospito que aquesta iniciativa no hagués merescut un editorial de cap dels diaris catalans de qualsevol signe. Tanmateix el filòsof més important de la història pels britànics no és ni l’escocès Hume, ni l’alemany Kant, sinó un altre pensador germànic, tot i que durant molts anys veí de Londres, Karl Marx. Com a professional de la filosofia, el resultat em sembla difícil de compartir. Fins i tot ho seria pel mateix Marx, que extragué d’Hegel, el qual no és a la llista del deu més importants, les seves idees més importants i que mai no va pensar-se com a un filòsof sinó com el pioner d’una ciència nova. La hipòtesi de The Economist és que hi va haver una mobilització massiva dels grups d’extrema esquerra, amb una presència real als carrers londinencs, que va decidir el tríomf de Marx. És una hipòtesi plausible que ens duria a la conclusió que el públic britànic no va saber distingir entre filosofia i ideologia. La hipòtesi es veu recolzada quan considerem que molt a prop de Marx entre els filòsofs més votats hi trobem l’inefable Popper, una elecció tant o més incomprensible que la de Marx. En tot cas si el públic britànic es va confondre sense dubte és perquè a la seva illa, encara molta gent té ideologia, cosa que segurament no és pot dir d’altres llocs.