El Berlín comunista

Bé, tornant d’aquestes vacances d’hivern i amb l’ordinador funcionant un altre cop, reprenc les tasques d’escriptura d’aquest bloc. Han estat moltes les coses que he vist a Berlín i com no sé per on començar respondré a les preguntes que m’ha fet el meu germà, tot i que la resposta en part negativa, perquè no he vist ni la cancelleria, ni cap indicació d’on es trobava. De fet, a diferència d’Italia, Berlín té pocs vestigis arquitectònics del nazisme, cosa que s’explica suposo pel fet que el règim va durar la meitat de temps que el feixista i perquè Alemanya va estar sotmesa a una destrucció molt més intensa. Berlín no és encara del tot una ciutat normal. La memòria de la partició és molt present, no sols en la recreació de la industria turística. El diferent desenvolupament de les dues parts és encara ben palès. Del mur en queden fragments significatius a l’alçada de la Warschauer strasse, al costat del riu Spree. És utilitzat com a lloc legalitzat per l’activitat del pintors de graffitis, però les seves pintures em semblen insuficients per a compensar el caràcter més aviat sinistre del lloc, sobretot a l’hora que hi vaig anar, cap al capvespre. Una de les atraccions turístiques una mica obligades a Berlín és el famós checkpoint Charly, l’únic lloc fronterer que no ha estat totalment desmuntat. Al costat, hi ha un museu, car i un xic destartalat, però segurament necessari, sobre la història de la partició de la ciutat. El museu és molt antic es va obrir l’any 1963 i li cal una renovació. Dintre hi ha alguns dels artefactes fruits de l’enginy del ciutadans de la DDR que volien fugir de l’anomenat paradís socialista. Vaig passar moltes vegades per la Friedrichstrasse bahn, un lloc emblemàtic perquè fou la única estació de metro que era accessible des de les dues bandes i era per tant un lloc fronterer. Llavors incloïa el “Tränen-palast”, palau de les llàgrimes, on a les famílies partides els hi era permès mantenir petites entrevistes. La part de l’Est té alguns llocs extremadament horrorosos com la Karl-Marx Alle, construïda segons els criteris estètics del realisme socialista, amb els resultats fàcils d’imaginar. Tanmateix, és en aquesta part on resulta més fàcil trobar vestigis dels carrers més antics, com el Nikolaiviertel, i fer-se una idea del Berlín imperial, ja que la part occidental fou sotmesa a una reedificació molt més intensa, seguint les línies també prou impersonals de l’arquitectura moderna. Els vestigis existents semblen cada cop més fora de lloc, com les curioses estàtues de Marx i Engels que es troben al fòrum que du el seu nom, un immens espai, més aviat buit, enfront de l’ajuntament tradicional de Berlín. Sobre tot la cara d’Engels té una expressió d’astorament inexplicable però que segurament al capdavall ha estat ben oportuna. Un edifici de l’època de la DDR em va impressionar especialment, el palau del poble que es troba enfront del Berliner Dom, la catedral protestant i per tant associada al tron de Berlín. Aquest edifici era una mostra d’arquitectura de cristall i ciment que va ser erigit precisament en el lloc on estava la residència principal de l’emperador, que fou demolida l’any 1950. Era un lloc multifuncional que servia alhora de parlament de la DDR i de centre de diversió pel jovent amb cines i una discoteca. Malauradament la salut de l’edifici era escassa, patia d’aluminosi, i a hores d’ara s’està treballant en la seva demolició.