Zero degrees of empathy

Dijous, al mateix escenari on fa unes setmanes vaig veure John Gray, assisteixo a la presentació del darrer llibre de Simon Baron-Cohen. Ja he fet referència altre cop a aquest professor de Cambridge, cosí de l’actor amb el mateix cognom famós per la pel•lícula Borat. Baron-Cohen presentà el seu darrer llibre anomenat Zero degrees of empathy on intenta tractar la qüestió del mal, el problema que obsedia al vell Agustí, des del punt de vista de la neuropsiquiatria. Es tracta doncs d’intentar trobar quin és el sentit de la crueltat humana des de la idea que la definició tradicional de mal no és un concepte que expliqui res i que acaba fundant raonaments circulars.
Per Baron-Cohen la crueltat humana és un efecte de l’erosió de l’empatia. El malvat és l’home incapaç de sentir empatia, cosa que és més clara si distingim entre l’aspecte cognitiu de l’empatia cognitiva, la capacitat d’identificar els sentiments dels altres, i l’empatia afectiva, la capacitat de donar una resposta apropiada al comportament dels altres. Determinades psicopaties combinen la presència de la primera sense la segona. La concepció de Baron-Cohen permet redefinir el mal no en un sentit metafísic sinó científic, és a dir quantificable i possibilitador de prediccions. Baron –Cohen reconeix com a font d’inspiració filosòfica el treball de Martin Buber, però l’eix principal del seu treball és la recerca del fonament fisiològic de l’empatia. Hi ha un precedent molt famós que és el cas de Phineas Gage, al qual una barra de ferro li va travessar el cervell, cosa que no afectà les seves capacitats cognoscitives però destruí totalment les seves habilitats socials. Les modernes tècniques permeten una localització precisa dels llocs cerebrals activats en el moments de relació social, cosa que no vol dir un coneixement de com es produeix el procés. També es pot establir una relació amb l’herència genètica i l’aportació de l’etologia sembla indicar que l’empatia és un producte de l’evolució ja que sembla reservada als primats superiors. Un resultat interessant és el que es segueix de les investigacions de Baron-Cohen al seu àmbit principal, l’autisme. Els autistes són interessants perquè en el seu cas no hi ha correlació entre la incapacitat per l’empatia i la crueltat moral. Pel contrari els autistes tendeixen a desenvolupar personalitats molt morals però fundades a un moral del tot abstracta, articulada en regles.

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Sociedades movedizas

Sociedades movedizas és un llibre que es defineix com una temptativa de construcció d’una antropologia dels carrers. Tot i que com a bon llibre de ciència social en molts moments cau en un academicisme poc estimulant, el llibre m’ha interessat perquè planteja una qüestió que a hores d’ara té per mi una importància cabdal: la necessitat del viatge com a conseqüència de la contradicció instintual que suposa el sedentarisme. Especialment interessant és la primera part del llibre, elogio del afuera, on aquest procés d’imposició del sedentarisme es relliga al predomini de la subjectivitat que configura la mentalitat occidental des de la reforma protestant. Els capítols més intensos són però els dedicats als conflictes als carrers, els anomenats “el derecho a la indiferencia” y “contra la tolerancia”. Els arguments de fons potser no són nous però segueixen sent de lectura obligada per a tots els que no estiguin convençuts que el tan difós i lloat multiculturalismo no només és una enredada sinó també un monument a la hipocresia. En tot cas Delgado és brillant argumentant i mostrant que l’argument més subtil i insidiós a favor del racisme real és fer veure que els culpables del racisme són els racistes una idea manllevada per cert d’allò que Strauss anomenava la reductio at Hitlero

Baron-Cohen

Sacha Baron-Cohen va universalitzar la seva fama l’any passat amb la pel·lícula Borat que pot definir-se com un exercici de provocació més o menys convincent, des del meu punt de vista no pas gaire, però d’indubtable èxit. El seu cosí, Simon Baron-Cohen, té una feina ben diferent, professor de psicopatologia del desenvolupament a Cambridge, però també participa del caire provocador que, potser, és una característica familiar. El fenomen estudiat per Baron-Cohen és l’autisme i allò que crida la seva atenció és la molt migrada incidència de l’autisme entre les noies. Amb alguna excepció l’autisme és una afecció pròpiament masculina. Baron-Cohen constata a més que als tests on normalment les dones tenen uns resultats superior als homes, els resultats dels autistes són especialment dolents, mentre que en aquells on els homes són superiors, els resultats dels autistes són també especialment bons. A partir d’aquí la seva tesi és que el cervells masculí i femení estan caracteritzats per posseir diferents menes d’intel·ligència: la dels homes més inclinada a l’abstracció i la sistematització, i la de les dones més inclinades a l’empatia. Des d’aquest punt de vista l’autisme seria un fenomen d’hipermasculinització, on s’aguditzen els trets propis del cervell mascle: l’extrema capacitat de concentració i la extrema indiferència envers l’altri. (un resultat que de manera menys científica crec que he sentit expressar a alguna dona). La justificació d’aquesta especialització sexual s’explica des de la història de la nostra evolució amb una reflexió semblant a la del llibre de Boss sobre l’evolució del desig sexual