2/14/2011

23 coses que no ens diuen sobre el capitalisme

23 things they don’t tell you about capitalisme és un dels llibres més il·luminadors que he llegit sobre el tema confús de l’economia. El seu autor és Ha-Joon Chang professor d’economia política i desenvolupament a la universitat de Cambridge. El professor Chang és d’origen coreà però ha pres del país que l’acull el seu sentit de l’humor. Amb una fina ironia analitza el funcionament de l’economia als darrers anys de predominança del neoliberalisme campió de la llibertat de mercats, per mostrar que aquesta doctrina no només és generadora d’igualtat i injustícia, cosa que no constituiria una objecció en un temps de domini del relativisme moral, sinó que és ineficient i una mala impulsora del creixement econòmic. Cal dir que el professor Chang no és socialista ni res per l’estil, sinó que es confessa ell mateix un defensor del sistema capitalista, però no en la forma en què s’ha configurat als darrers anys.

El llibre es deixa resumir simplement enumerant les 23 tesis

1. No existeix res com el lliure mercat

2. Les companyies no haurien d’estar governades pels interessos dels seus propietaris (aquest “no haurien” no parla en termes morals, sinó en termes d’eficiència)

3. La major part de la gent als països rics cobra més del que hauria de cobrar.

4. La rentadora ha canviat més el món que no pas Internet.

5. Si assumim el pitjor sobre la gent, allò que obtenim és el pitjor.

6. L’augment de l’estabilitat macro-econòmica no ha fet el món més estable.

7. Hi ha molts pocs exemples de polítiques de lliure mercat que hagin fet els països pobres rics

8. El capital sempre té nacionalitat

9. No vivim a una època post-industrial

10. Els USA no tenen el nivell de vida més alt del món

11. Africa no està destinada al sotsdesenvolupament

12. Els governs poden triar guanyadors

13. Fer els rics més rics no es fa a la resta més rics

14. Els managers estadounidencs estan sobrevalorats

15. La gent dels països pobres és més emprenedora que la dels països rics

16. No som prou assenyats com per deixar-nos dur pels mercats.

17. Per ella mateixa més educació no fa un país més ric.

18. Allò que és bo per General Motors no és necessàriament bo pels Estats Units

19. Malgrat la caiguda del comunisme, encara vivim a economies planificades

20. La igualtat d’oportunitats pot no ser justa

21. Els governs forts fan la gent més oberta al canvi

22. Els mercats financers haurien d’esdevenir menys i no més eficients.

23. Per una bon política econòmica no calen bons economistes.

El final del llibre ens ofereix uns principis que segons l’autor haurien d’orientar la reconstrucció de l’economia mundial. Són concretament vuit

1. El capitalisme és el pitjor sistema econòmic amb l’excepció de tots els altres.

2. Qualsevol nou sistema econòmic que es construeixi ha de partir de l’assumpció que la racionalitat humana està molt limitada

3. Tot reconeixent que no som àngel immaculats d’egoisme, cal construir un sistema que tregui el millor, i no pas el pitjor, de la gent

4. Hem de deixar de creure que la gent sempre cobra allò que es mereix

5. Ens cal prendre els processos de fabricació més seriosament

6. Cal assolir un equilibri millor entre les activitats financeres i l’economia real

7. Els governs han d’esdevenir més grans i més actius

8. El sistema econòmic mundial ha de ser parcial a favor dels països en vies de desenvolupament.

Els arguments del professor Chang es recolzen a una quantitat molt amplia de fonts. Una part del seu refús del neoliberalisme es fonamenta a les objeccions filosòfiques sobre el liberalisme: la precarietat per exemple de la seva fonamentació antropològica i la seva continuació de la mitificació il·lustrada de la raó. Un altre fonament vindria donat des de la sociologia i allò que ens mostra sobre els efectes de tres dècades d’economies liberals. Molts dels seus punts són establerts simplement des d’una lectura de dades estadístiques actuals prescindint d’allò que diuen les teories per copsar el que hi ha (un error comú als dogmatismes neo-liberals i marxistes). D’altres es fonamenten a la història de l’economia i en un raonament purament econòmic. Potser el millor exemple seria la segona “cosa” quan ens mostra que les polítiques destinades a satisfer els interessos dels accionistes, que tenen un lligam amb les companyies del tot volàtil, afavoreix massa el curt termini i acaba essent contraproduent no només per les economies nacionals sinó per les mateixes companyies. (això no implica cap crítica al sistema de responsabilitat limitada que ha estat un gran factor de creativitat econòmica, cosa que no va saber veure Adam Smith, oposat a aquest sistema, però si Karl Marx). És però la primera “cosa” la més fonamental. Chang argument que el concepte de lliure mercat no és econòmic sinó moral. Dir, per exemple, que els sindicats haurien de ser suprimits pel seu caràcter d’obstacle a la llibertat de mercat, no és diferent de dir que hauríem de legalitzar l’esclavatge. En tots dos casos estem parlant de valors morals. Això és important epistemològicament perquè una ciència basada en una noció tan difusa com la de llibertat de mercat, difícilment es pot considerar com a ciència.

Segurament el lloc on el llibre més excel·leix és a mostrar els paral·lelismes entre els dos contraris aparents que són els neoliberals i els comunistes. Mentre que els segons han destacat a l’hora de trobar excuses per no reconèixer el fracàs del socialisme real, els primers també s’esforcen en amagar el fet que trenta anys de hegemonia han creat societats més desintegrades, una economia més inestable i menys eficient que el model anterior, les taxes del creixement del qual mai han estat igualades. Potser en aquest sentit el millor moment és la “cosa” 13, quan estableix un paral·lelisme entre Ricardo i Preobrazhensky, el defensor de l’estratègia de col·lectivització stalinista, ja que tots defensaven la mateixa idea de que l’excedent ha de concentrar-se a les mans de l’inversor, en tots dos casos grups socials ben reduïts.

Chang argument bé i mostra algunes d’aquests coses que molts intuïm però que no surten als diaris: l’empobriment de les classes mitjanes o els aspectes ombrívols del pas a una economia de serveis, la qual significa també empobriment per a una part cada cop més important de la població. En general, el llibre és un bon testimoni de la tendència irreversible del nostre temps al reforçament de les estructures oligàrquiques.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

1 Comments:

Blogger Teresa Costa-Gramunt said...

"Els negocis no tenen entranyes", ja deia l'avi de la meva mare, un home que pels seus raonaments equilibrats i plens de bon judici, la gent l'anava a buscar per a demanar-li consell.
He vist fer grans injustícies a causa dels diners, a vegades fins i tot pocs diners per la desgràcia que causava la injustícia.
El problema, en efecte, és la desmesura humana. Un sistema econòmic equilibrat només podrà venir d'una humanitat que de debò s'imposi una ètica, una moral en el maneig dels diners.

11:02 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home