Zero degrees of empathy

Dijous, al mateix escenari on fa unes setmanes vaig veure John Gray, assisteixo a la presentació del darrer llibre de Simon Baron-Cohen. Ja he fet referència altre cop a aquest professor de Cambridge, cosí de l’actor amb el mateix cognom famós per la pel•lícula Borat. Baron-Cohen presentà el seu darrer llibre anomenat Zero degrees of empathy on intenta tractar la qüestió del mal, el problema que obsedia al vell Agustí, des del punt de vista de la neuropsiquiatria. Es tracta doncs d’intentar trobar quin és el sentit de la crueltat humana des de la idea que la definició tradicional de mal no és un concepte que expliqui res i que acaba fundant raonaments circulars.
Per Baron-Cohen la crueltat humana és un efecte de l’erosió de l’empatia. El malvat és l’home incapaç de sentir empatia, cosa que és més clara si distingim entre l’aspecte cognitiu de l’empatia cognitiva, la capacitat d’identificar els sentiments dels altres, i l’empatia afectiva, la capacitat de donar una resposta apropiada al comportament dels altres. Determinades psicopaties combinen la presència de la primera sense la segona. La concepció de Baron-Cohen permet redefinir el mal no en un sentit metafísic sinó científic, és a dir quantificable i possibilitador de prediccions. Baron –Cohen reconeix com a font d’inspiració filosòfica el treball de Martin Buber, però l’eix principal del seu treball és la recerca del fonament fisiològic de l’empatia. Hi ha un precedent molt famós que és el cas de Phineas Gage, al qual una barra de ferro li va travessar el cervell, cosa que no afectà les seves capacitats cognoscitives però destruí totalment les seves habilitats socials. Les modernes tècniques permeten una localització precisa dels llocs cerebrals activats en el moments de relació social, cosa que no vol dir un coneixement de com es produeix el procés. També es pot establir una relació amb l’herència genètica i l’aportació de l’etologia sembla indicar que l’empatia és un producte de l’evolució ja que sembla reservada als primats superiors. Un resultat interessant és el que es segueix de les investigacions de Baron-Cohen al seu àmbit principal, l’autisme. Els autistes són interessants perquè en el seu cas no hi ha correlació entre la incapacitat per l’empatia i la crueltat moral. Pel contrari els autistes tendeixen a desenvolupar personalitats molt morals però fundades a un moral del tot abstracta, articulada en regles.

Sordidesa

Dimarts passat estic una bona estona parlant amb un dels treballadors de la neteja del nostre centre. És un home molt gran, calculo que uns vuitanta anys, i tot i que teòricament jo hauria d’estar a un altre lloc on es requeria la meva presència, estic una estona escoltant-lo, perquè em sento especialment sensibilitzat envers allò que més l’angoixa: la seva solitud. Malgrat la solitud però, com a molta gent gran, allò que li fa més por és acabar sent reclòs en un asil. M’explica una esgarrifosa història d’una coneguda seva que ha estat tancada en uns institució d’aquesta mena a instàncies de la seva família. Pel que dedueixo, és una barreja de llar per a vells i malats mentals, per la qual cosa la mobilitat d’aquesta dóna està totalment restringida i no li està permès anar a missa. Allò més impactant però és per a acabar-ho d’arreglar la senyora pateix un bullying persistent i continuat per part d’altres reclosos (exigències de fel•lacions i coses per aquest estil). Em recordà un dels gags dels Monty Phyton al programa de televisió dels setanta, quan mostraven un grup d’ancianes que es comportaven com si fossin delinqüents juvenils. Però la diferència és que això no té gràcia. Els nivells de sordidesa que podem tenir a prop (en un sentit espacial i també temporal) sense adonar-nos sovint excedeixen els límits de la nostra imaginació.

Mal

A una classe de quart d’ESO varem estar llegint fa un parell de mesos, el famós episodi de les Confessions de San Agustí on aquest explica el robatori d’unes peres quan era un adolescent. Des d’aquí vaig plantejar com a exercici voluntari, una dissertació, sobre la qüestió de si el mal és atractiu. La resposta d’una de les meves alumnes ha estat rotunda el mal és atractiu i ho és perquè només a l’exercici del mal es pot sentir de debò la llibertat. Em sembla, que com a resposta no està gens malament.