Sordidesa

Dimarts passat estic una bona estona parlant amb un dels treballadors de la neteja del nostre centre. És un home molt gran, calculo que uns vuitanta anys, i tot i que teòricament jo hauria d’estar a un altre lloc on es requeria la meva presència, estic una estona escoltant-lo, perquè em sento especialment sensibilitzat envers allò que més l’angoixa: la seva solitud. Malgrat la solitud però, com a molta gent gran, allò que li fa més por és acabar sent reclòs en un asil. M’explica una esgarrifosa història d’una coneguda seva que ha estat tancada en uns institució d’aquesta mena a instàncies de la seva família. Pel que dedueixo, és una barreja de llar per a vells i malats mentals, per la qual cosa la mobilitat d’aquesta dóna està totalment restringida i no li està permès anar a missa. Allò més impactant però és per a acabar-ho d’arreglar la senyora pateix un bullying persistent i continuat per part d’altres reclosos (exigències de fel•lacions i coses per aquest estil). Em recordà un dels gags dels Monty Phyton al programa de televisió dels setanta, quan mostraven un grup d’ancianes que es comportaven com si fossin delinqüents juvenils. Però la diferència és que això no té gràcia. Els nivells de sordidesa que podem tenir a prop (en un sentit espacial i també temporal) sense adonar-nos sovint excedeixen els límits de la nostra imaginació.