Michea

Vaig parlar d’aquest autor fa un parell d’anys quan vaig comentar un esplèndid llibre sobre l’educació anomenat l’enseignment de l’ignorance, esplèndid perquè no queia a la ingenuïtat de pensar l’àmbit del saber, de la cultura com una realitat autònoma, amb una dinàmica diferent de la resta d’esdeveniments socials. Darrerament he tornat a llegir dos llibres seus :Orwell éducateur i l’empire du moindre mal.
El primer és una revindicació de la figura de l’autor de 1984 que constitueix una de les referències fonamentals de Michea, al qual de fet havia dedicat un altre llibre Orwell anarchiste tory. Orwell és fonamental perquè és un dels pocs autors que dóna fonaments per a una direcció de pensament necessària, imprescindible, la reconstrucció d’una “esquerra” no progressista, un treball inajornable després de la desfeta del paradigma progressista que ha definit el món modern. Aquesta línia de pensament hauria de passar per intentar relligar una bona part dels ideals ètics de l’anarquisme i del socialisme premarxista amb els valors vertebradors de la cultura occidental des del temps de la filosofia grega. En aquest sentit la defensa orwelliana de la common decency i la seva afirmació que el socialisme ha de ser decent o no serà, són un referent ineludible.
El segon llibre ha suposat per mi una important satisfacció, nascuda del fet d’adonar-se’n que tampoc estem mai sols del tot. Quan molt més jove vaig començar el meu treball sobre els autors del XVII, la idea que m’animava és que personatges com Locke o Hobbes estaven molt lluny de ser relíquies, com sovint m’explicaven les ments preclares de la meva facultat, sinó que a les seves pàgines es trobaven moltes de les claus per pensar la nostra situació. Aquesta és en general la direcció de pensament de l’obra de Michea que fa un estudi del liberalisme des de la seva gènesi als autors de la primera modernitat, els constructors d’uns figura no menys mítica que la del bon salvatge, l’egoista primordial, que ara disposà, però, de molt més bona premsa. Una figura molt més perillosa perquè com lúcidament recordava Arendt el problema d’aquesta visió de l’home no és que sigui falsa, sinó que pot arribar a ser veritat (de com pot arribar a ser veritat, els dissenyadors dels mitjans d’educació i els perpetradors de reformes educatives en poden dir moltes coses), tot i que, certament, ni l’experiència més ordinària ni les investigacions més serioses de l’antropologia recolzen aquest pessimisme antropològic que ens obliga a conformar-nos amb el menys dolent dels règims possibles.
Per Michea, el liberalisme no és una filosofia política nascuda a la modernitat, sinó la filosofia política de la modernitat. (fonamentalment perquè el seu ideal, la neutralitat moral absoluta és completament la inversió de l’ideal grec) Tot i la contraposició habitual i aferrissada amb el marxisme, probablement allò que comparteix amb el marxisme és més important del que la separa (l’estat marxista, al capdavall, no és menys neutre moralment que el liberal, no el justifica pas la dignitat moral sinó alinear-se en el sentit de la direcció de la història) i constitueix la raó fonamental per la què al final del segle han acabat convergint la dreta i l’esquerra. La cultura liberal només reconeix dos institucions com a fonamentals: el mercat i el dret. La dreta a hores d’ara suposa la defensa de la primacia absoluta i de l’expansió indefinida del mercat. L’esquerra fa el mateix amb la noció de dret tot engendrat un moviment d’apologia perpetua de la transgressió que, amb la intenció d’anular totes les discriminacions, hauria d’acabar engendrant una societat essencialment monolítica. En tot cas, una dicotomia que per la seva naturalesa exclou del joc polític a una part cada més gran de la població que ni té gaire a guanyar amb el desplegament lliure de les forces de mercat ni participa, ni es sent identificada, amb l’apologia perpetua de la transgressió i que a la pràctica acaba simplement definint un repartiment del treball entre unes elits que comparteixen essencialment els seus interessos (cosa que fora el significat últim del predomini d’una certa esquera a l’àmbit de la “cultura”).
Finalment el liberalisme acaba en una situació certament paradoxal.( dir més precisament la forma actual del liberalisme, Michea reconeix que fora completament diferent el pensament d’un Mandeville o un Hume, molt més empiristes,moderats i escèptics) Basant-se en principi en una teoria sobre la naturalesa humana, acaba en la necessitat de preconitzar una adaptació dels homes als nous temps, no gaire diferent en essència de l’home nou cercat pels soviètics: travailleur prêt à sacrifier sa vie- et celle de ses proches- à l’entreprise compétitive, consommateur au désir sollicitable à l’infini, citoyen politiquement correct et procédurier, fermé à toute générosité réelle, parent absent ou dépassé. Mentrestant la societat funciona en la mesura en què produeix uns actors que neguen els seus principis: jutges incorruptibles, professors amb vocació, obrers amb consciència professional....