De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.