Escenaris d'estiu (I): Catalunya

El meu retorn a Catalunya va coincidir més o menys amb l’inici de la gran apagada de llum que va coincidir amb el deteriorament del serveis ferroviaris de rodalies. Tot plegat, una conjunció de motius clars per a la depressió, especialment per tots els que com jo això de Catalunya no ho acabem de veure massa clar. La major part de la discussió entorn d’aquestes misèries ha estat en relació amb les perllongades i inacabables picabaralles amb el govern de Madrid. El Ramon es va ocupar en el seu moment i no crec que valgui la pena afegir res més. Tanmateix em sembla que el daltabaix d’aquest estiu dóna lloc a algunes consideracions significatives més enllà del problema nacional. En primer lloc, és important considerar que el problema de Barcelona no és una excepció. La manca de subministrament elèctric ve causat per un dèficit en el manteniment d’infraestructures que també es va fer palès a la inundació de Nova Orleans o aquest estiu a les de Gran Bretanya. La pressió per baixar impostos és forta a tot arreu. Cal baixar les despeses i de totes les mesures possibles d’estalvi, retallar en coses com una presa és la que té menys possibilitats de tenir un cost electoral a curt termini, que és a hores d’ara, l’únic termini existent. En segon lloc, la facilitat amb la que els responsables de les companyies responsables es varen sortir de les preguntes dels nostres representants al parlament, ens recorda un fet fonamental del nostre temps que fou descrit amb precisió per C. Lasch: hi ha hagut una rebel·lió de les elits i ara per ara els millors cap no són els dedicats a la cura dels afers públics. No crec que el Carod, el Mas, el Montilla o el Saura siguin pitjors en termes mitjans que els polítics d’un altre país, o potser una miqueta, si que tinc clar que si fos empresari no contractaria pas cap d’aquests com a gerent. En tot cas, allò en el que podem semblar una excepció és en el cas i en el crèdit que encara els concedim, cosa que explica l’exit de Polònia, tot i que possiblement això no sigui més un dany col·lateral de la metamorfosis catalana entre el quart poder i els dos primers.

Escolarització i nou analfalbetisme

Schooling and the new illiteracy és el títol del capítol del llibre de Lasch dedicat a l’educació. El començament és del tot contundent i assenyala el fracàs de la democratització de l’educació que no ha servit ni per millorar el nivell de comprensió popular del funcionament de la societat, ni per aixecar la qualitat de la cultura popular ni per reduir les diferències entre rics i pobres. Com a element de control social l’escola és a hores d’ara massa obsoleta i del tot ineficaç. Com en molts altres casos l’anàlisi de Lasch ens serveix per ser conscients de la nostra poca memòria i així constata que això que tant preocupa ara els polítics, adaptar l’escola a les necessitats sorgides del mercat laboral, era el tema central al debat americà sobre educació al temps entorn de la primera guerra mundial. Lasch és un dels pocs autors que parla clarament quan afirma que el problema de l’elaboració dels currículums passa simplement per entretenir a una canalla que no té gaire possibilitats de dominar un currículum acadèmic, però que té que passar unes hores a l’escola. No cal estendre’m en les consideracions de Lasch sobre el sistema americà, són ben conegudes a molts llibres sobre aquesta mena de qüestions i algunes estan reflectides al meu article sobre el malestar a l’ensenyament. El final mostra amb una claredat absoluta la contradicció suprema que es deriva de les nostres pràctiques educatives:
Far from preparing students to live “authentically”, the higher learning in America leaves them unable to perform the simplest task- to prepare a meal or go to a party or get into bed with a member of the opposite sex- without elaborate academic instruction. The only thing it leaves to chance is higher learning.
La lectura d’aquest llibre ha estat una experiència de camí de Damasc, en el sentit de pensar que les meves reflexions anteriors sobre educació estaven potser massa imbuïdes de nostàlgia envers l’institut on vaig estudiar i els instituts on vaig treballar els primers anys de la meva carrera. És un cert que aquelles institucions feren una feina de promoció social que a hores d’ara és impensable que els actuals instituts puguin tornar a fer mai, un paradoxal legat dels nostres governants d’”esquerra”, allò que era ingenu és pensar que aquesta promoció social fou realitzada precisament gràcies a l’institut.

La cultura del narcisisme

The culture of narcissim fou un llibre publicat per Chistoper Lasch el 1979, quinze anys abans del molt lúcid llibre sobre la rebel·lió de les elits, que vaig comentar el desembre passat. Menys contundent a les seves lliçons que el darrer assaig, el llibre de Lasch no és però cap pèrdua de temps. La tesi fonamental del llibre està expressada en termes psicoanalítics: el temps de les neurosis clàssiques descrites per Freud ha passat avall i l’afecció psicològica més comuna al nostre temps és el narcisisme, la qual però està prou estesa com per què per a molts sigui considerada com una situació normal. Si la utilització del aparell conceptual freudià pot resultar empipadora, sorprèn encara l’oportunitat i la profunditat de la mirada de Lasch. El llibre recorda molts dels que es varen escriure a la dècada dels vuitanta, em ve a ara al cap el primer assaig de Lipotevski La era del vacio, però aquest és molt millor. Rebut en el seu temps com un més dels llibre que reaccionaven contra l’alliberament mental produït als seixanta, és a hores d’ara ben actual, quan la política ha estat degradada pel culte a la personalitat que ja no és només una característica del règim soviètic sinó sovint de les nostres democràcies (vegeu pe il·lustrar aquest punt l’e-noticies el model del qual no sembla ser el New York Times, ni el Frankfurter Allgemeine ni Le Monde, sinó l’Hola, això si basant-se en personatges sense cap mena de glamour) i hom rep amb fascinació productes com Big Brother, l’exaltació absoluta del narcisisme buit. El llibre té a més una utilitat especial per els que pensen que cal començar a alliberar-se del mite entorn dels incidents parisencs de l’any 68. El treball sociològic de Lasch és molt clar en aquest sentit: tots els canvis fonamentals tenien causes que venien de molt lluny i feien allò que s’esdevingué inevitable. La mitificació del maig del 68 acaba sent en aquest sentit una manera d’amagar les contradiccions inherents al nostre procés cultural global. Hi ha un capítol sobre educació que val la pena comentar i del qual parlaré un altre dia, però voldria acabar amb un paràgraf que em sembla fa palès alhora les idees principals del llibre i la seva actualitat.
Our society is narcissisitic, then, in a double sense. People with narcissistic personalities, although not necessarily more numerous than before, play a conspicuous part in contemporary life, often rising to positions of eminence. Thriving on the adulation of the masses, these celebrities set the tone of public life and of private life as well, since the machinery of celebrity recognizes no boundaries between the public and the private realm. The beautiful people- to use this revealing expression to include not merely wealthy globetrotters but all those who bask, however briefly, in the full glare of the cameras- live out the phantasy of narcissistic success, which consists of nothing more substantial than a wish to be vastly admired, no for one’s accomplishments but simply for oneself, uncritically and without reservation.
Modern capitalist society not only elevates narcissists to prominence, it elicits and reinforces narcissistic traits in everyone. It does this in many ways: by displaying narcissism so prominently and in such attractive forms; by undermining parental authority and this making hard for children to grow up; but above all by creating so many varieties of bureaucratic dependence. This dependence, increasingly widespread in a society that is not merely paternalistic but maternalistic as well, makes it increasingly difficult for people to lay the rest the terrors of infancy or to enjoy the consolations of adulthood

De la naturalesa contradictòria de l'esquerra política

Dedico aquests darrers dies a la lectura del darrer llibre de Michea que vaig trobar tot badant per Barcelona. Ja vaig parlar d’aquest autor comentant el seu llibre sobre l’ensenyament de la ignorància. En aquest el seu objecte és encara més clarament polític. El títol de l’obra és: Impasse Adam Smith. Brèves remarques sur la impossibilité de dépasser le capitalisme sur sa gauche. La lliçó fonamental a extreure és la completa manca de sentit que ara mateix tenen els conceptes de dreta i esquerra (tots dos fruits d’una teorització que depèn més del treball de la segona que de la primera). L’esquerra actual ha estat des de fa un segle, exactament des del cas Dreyffus, el producte d’un pacte circumstancial entre una avantguarda il·lustrada, adoradora incondicional de la noció de progrés, i un moviment obrer que de fet neix com a defensa de les classes populars contra les conseqüències de la modernització. Aquesta contradicció inicial no ha estat aliena a les erràtiques polítiques protagonitzades pels partits d’esquerra quan han tingut el poder, vegi’s l’experiència històrica dels fronts populars, i ha esclatat de manera dramàtica aquests darrers anys amb la pèrdua de suport popular dels partits d’esquerra i el divorci entre aquests possible votants i els seus teòrics representants que no semblen tenir cap interès real a la vida d’aquestes masses populars a les que teòricament volen defensar; un divorci que acaba sovint fent d’aquests polítics els legitmiadors morals de qualsevol destrossa feta en mon de la modernització. Aquesta desintegració de l’esquerra té el seu paral·lel en un caràcter contradictori de la dreta. Si pensem a les obres de Brecht, però també a la retòrica construïda pel Partit Popular o Convergència, els partits de dreta volen jugar la carta de ser el partit conservador i alhora el partit de les polítiques que afavoreixen el progrés econòmic sense adonar-se’n del caràcter contradictori d’aquest intent. Marx tenia raó i el capitalisme és per la seva naturalesa revolucionari. (en el cas de CDC la contradicció és molt palesa perquè és un partit alhora nacionalista i liberal, és a dir defensor d’una cosmovisió on allò que suposa el nacionalisme ha de ser extirpat de soca-rel). Filosòficament la qüestió plantejada per Michea és la de buscar una alternativa a l’homo economicus, o a la seva versió post-moderna, l’home com a consumidor, un individu descendent per via directa del protagonista del Leviatan de Hobbes. El liberalisme és una metafísica que depèn tant de Hobbes com d’Adam Smith. Per això l’antropologia és un element de reflexió important en la mesura en què permet confirmar o refusar la hipòtesis antropològica primigènia. Michea crida la nostra atenció sobre el treball d’antropòlegs com Mauss que han investigat la lògica de la donació i han qüestionat així la hipòtesi fonamental del liberalisme: la idea de l’egoisme primigeni de l’ésser humà. (una altra tasca possible que només indica de passada és una direcció de treball que des de la meva posició subalterna intel·lectualment no puc realitzar però que cada cop veig més necessària: mostrar que una part fonamental del projecte liberal depèn d’una concepció teològica providencialista. Sense aquest ingredient a l’època de la Mort de Déu, el liberalisme econòmic és la forma per excel·lència del nihilisme). El llibre de michea és també una revindicació de la figura de George Orwell, una de les poques persones del segle XX que tingué una consciència clara d’aquesta contradicció inherent a l’esquerra i s’esforça en pensar un socialisme que no respongués a dogmatismes filosòfics, sinó les qüestions que animaren el moviment originàriament, allò que ell anomena “Common decency”; uns mínims ètics que ningú pot refusar sense que li caigui la cara de vergonya, els mateixos arguments amb els que Sòcrates feu avergonyir Cal·licles un liberal “avant la lettre”. Un home instintivament allunyat del socialisme científic on veia evidents paranys i defensor d’un programa minimalista però indiscutible: la millora de la condició humana sense el trencament amb aquesta “Common Decency”. Un altre de les seves referències fonamentals és el sociòleg americà Christopher Lasch que tant favorablement impressionà el Jordi Sales, quan el llegí, fa uns quants anys (michea ha prologat l’edició francesa dels seus llibres). És la reflexió d’aquest autor precisament la que constitueix el fonament de la crítica al pretès caràcter reaccionari del capitalisme.