Escolarització i nou analfalbetisme

Schooling and the new illiteracy és el títol del capítol del llibre de Lasch dedicat a l’educació. El començament és del tot contundent i assenyala el fracàs de la democratització de l’educació que no ha servit ni per millorar el nivell de comprensió popular del funcionament de la societat, ni per aixecar la qualitat de la cultura popular ni per reduir les diferències entre rics i pobres. Com a element de control social l’escola és a hores d’ara massa obsoleta i del tot ineficaç. Com en molts altres casos l’anàlisi de Lasch ens serveix per ser conscients de la nostra poca memòria i així constata que això que tant preocupa ara els polítics, adaptar l’escola a les necessitats sorgides del mercat laboral, era el tema central al debat americà sobre educació al temps entorn de la primera guerra mundial. Lasch és un dels pocs autors que parla clarament quan afirma que el problema de l’elaboració dels currículums passa simplement per entretenir a una canalla que no té gaire possibilitats de dominar un currículum acadèmic, però que té que passar unes hores a l’escola. No cal estendre’m en les consideracions de Lasch sobre el sistema americà, són ben conegudes a molts llibres sobre aquesta mena de qüestions i algunes estan reflectides al meu article sobre el malestar a l’ensenyament. El final mostra amb una claredat absoluta la contradicció suprema que es deriva de les nostres pràctiques educatives:
Far from preparing students to live “authentically”, the higher learning in America leaves them unable to perform the simplest task- to prepare a meal or go to a party or get into bed with a member of the opposite sex- without elaborate academic instruction. The only thing it leaves to chance is higher learning.
La lectura d’aquest llibre ha estat una experiència de camí de Damasc, en el sentit de pensar que les meves reflexions anteriors sobre educació estaven potser massa imbuïdes de nostàlgia envers l’institut on vaig estudiar i els instituts on vaig treballar els primers anys de la meva carrera. És un cert que aquelles institucions feren una feina de promoció social que a hores d’ara és impensable que els actuals instituts puguin tornar a fer mai, un paradoxal legat dels nostres governants d’”esquerra”, allò que era ingenu és pensar que aquesta promoció social fou realitzada precisament gràcies a l’institut.