7/07/2007

La cultura del narcisisme

The culture of narcissim fou un llibre publicat per Chistoper Lasch el 1979, quinze anys abans del molt lúcid llibre sobre la rebel·lió de les elits, que vaig comentar el desembre passat. Menys contundent a les seves lliçons que el darrer assaig, el llibre de Lasch no és però cap pèrdua de temps. La tesi fonamental del llibre està expressada en termes psicoanalítics: el temps de les neurosis clàssiques descrites per Freud ha passat avall i l’afecció psicològica més comuna al nostre temps és el narcisisme, la qual però està prou estesa com per què per a molts sigui considerada com una situació normal. Si la utilització del aparell conceptual freudià pot resultar empipadora, sorprèn encara l’oportunitat i la profunditat de la mirada de Lasch. El llibre recorda molts dels que es varen escriure a la dècada dels vuitanta, em ve a ara al cap el primer assaig de Lipotevski La era del vacio, però aquest és molt millor. Rebut en el seu temps com un més dels llibre que reaccionaven contra l’alliberament mental produït als seixanta, és a hores d’ara ben actual, quan la política ha estat degradada pel culte a la personalitat que ja no és només una característica del règim soviètic sinó sovint de les nostres democràcies (vegeu pe il·lustrar aquest punt l’e-noticies el model del qual no sembla ser el New York Times, ni el Frankfurter Allgemeine ni Le Monde, sinó l’Hola, això si basant-se en personatges sense cap mena de glamour) i hom rep amb fascinació productes com Big Brother, l’exaltació absoluta del narcisisme buit. El llibre té a més una utilitat especial per els que pensen que cal començar a alliberar-se del mite entorn dels incidents parisencs de l’any 68. El treball sociològic de Lasch és molt clar en aquest sentit: tots els canvis fonamentals tenien causes que venien de molt lluny i feien allò que s’esdevingué inevitable. La mitificació del maig del 68 acaba sent en aquest sentit una manera d’amagar les contradiccions inherents al nostre procés cultural global. Hi ha un capítol sobre educació que val la pena comentar i del qual parlaré un altre dia, però voldria acabar amb un paràgraf que em sembla fa palès alhora les idees principals del llibre i la seva actualitat.
Our society is narcissisitic, then, in a double sense. People with narcissistic personalities, although not necessarily more numerous than before, play a conspicuous part in contemporary life, often rising to positions of eminence. Thriving on the adulation of the masses, these celebrities set the tone of public life and of private life as well, since the machinery of celebrity recognizes no boundaries between the public and the private realm. The beautiful people- to use this revealing expression to include not merely wealthy globetrotters but all those who bask, however briefly, in the full glare of the cameras- live out the phantasy of narcissistic success, which consists of nothing more substantial than a wish to be vastly admired, no for one’s accomplishments but simply for oneself, uncritically and without reservation.
Modern capitalist society not only elevates narcissists to prominence, it elicits and reinforces narcissistic traits in everyone. It does this in many ways: by displaying narcissism so prominently and in such attractive forms; by undermining parental authority and this making hard for children to grow up; but above all by creating so many varieties of bureaucratic dependence. This dependence, increasingly widespread in a society that is not merely paternalistic but maternalistic as well, makes it increasingly difficult for people to lay the rest the terrors of infancy or to enjoy the consolations of adulthood

Etiquetes de comentaris: , ,