Escenaris d'estiu (I): Catalunya

El meu retorn a Catalunya va coincidir més o menys amb l’inici de la gran apagada de llum que va coincidir amb el deteriorament del serveis ferroviaris de rodalies. Tot plegat, una conjunció de motius clars per a la depressió, especialment per tots els que com jo això de Catalunya no ho acabem de veure massa clar. La major part de la discussió entorn d’aquestes misèries ha estat en relació amb les perllongades i inacabables picabaralles amb el govern de Madrid. El Ramon es va ocupar en el seu moment i no crec que valgui la pena afegir res més. Tanmateix em sembla que el daltabaix d’aquest estiu dóna lloc a algunes consideracions significatives més enllà del problema nacional. En primer lloc, és important considerar que el problema de Barcelona no és una excepció. La manca de subministrament elèctric ve causat per un dèficit en el manteniment d’infraestructures que també es va fer palès a la inundació de Nova Orleans o aquest estiu a les de Gran Bretanya. La pressió per baixar impostos és forta a tot arreu. Cal baixar les despeses i de totes les mesures possibles d’estalvi, retallar en coses com una presa és la que té menys possibilitats de tenir un cost electoral a curt termini, que és a hores d’ara, l’únic termini existent. En segon lloc, la facilitat amb la que els responsables de les companyies responsables es varen sortir de les preguntes dels nostres representants al parlament, ens recorda un fet fonamental del nostre temps que fou descrit amb precisió per C. Lasch: hi ha hagut una rebel·lió de les elits i ara per ara els millors cap no són els dedicats a la cura dels afers públics. No crec que el Carod, el Mas, el Montilla o el Saura siguin pitjors en termes mitjans que els polítics d’un altre país, o potser una miqueta, si que tinc clar que si fos empresari no contractaria pas cap d’aquests com a gerent. En tot cas, allò en el que podem semblar una excepció és en el cas i en el crèdit que encara els concedim, cosa que explica l’exit de Polònia, tot i que possiblement això no sigui més un dany col·lateral de la metamorfosis catalana entre el quart poder i els dos primers.