12/18/2006

The revolt of the elites and the betrayal of the democracy

Fa ja un bon grapat d’anys que el Jordi Sales em parlava amb entusiasme d’un llibre anomenat la rebel·lió de les èlits. Pels motius que siguin no me’l va fer arribar mai i no vaig pensar més fins que vaig retrobar-lo a les pàgines d’un altre autor, Michea, el qual considerà com absolutament indispensables els anàlisis de l’historiador social americà. El llibre fou fàcil de trobar a Amazon i m’he dedicat a la seva lectura els darrers dies. Segurament allò que reflecteix més clarament la importància d’aquest llibre és el fet que la seva tesis i la seva anàlisi de la realitat no ha perdut vigència sinó que l’ha guanyada. La idea central està expressada molt clarament en el títol: la democràcia occidental és a hores d’ara una realitat amenaçada per la defecció de les seves elits absolutament alienes a la resta de la població i desinteressada dels afers públics. El seu tema és la crisi d’una democràcia que es veu amenaçada no tant per la desigualtat social, una realitat sempre present, com per la progressiva absència d’espais d’intercomunicació, de llocs on podem escoltar els que són diferent de nosaltres. Un problema que es presenta com polític, però que té arrels fonamentalment epistemològiques; una vegada el coneixement ha estat reduït a ideologia, llavors mirar de convèncer els que pensen diferent no té cap mena de sentit. Per Lasch, la nostra problemàtica s’ha de llegir a partir d’aquesta tensió entre aquests “happy few” que en la seva vida privada adopten uns valors que serien més aviat d’esquerres, i unes classes populars que cada cop més amenaçades per una dinàmica d’exclusió es veuen a vegades inclinades en reacció a posicions com el fonamentalisme religiós. Especialment persuasiva es la seva reflexió sobre el caràcter enganyós de la meritocràcia, la qual és sovint vista com un element igualador però que en realitat més aviat és el contrari, manté unes classes dominats renovades que a més ara es veuen justificades moralment perquè ja no li deuen res a ningú. Es crea així una classe dirigent amb els vicis dels antics aristòcrates però cap de les seves virtuts i entre aquestes mancances no és certament la menor una completa indiferència per la resta de la comunitat, per la seva conciutadania, que és substituïda per un cosmopolitisme que només els relliga a als privilegiats de la seva condició en altres llocs, reflectint de manera una mica irònica l’internacionalisme preconitzat pel moviment comunista. El llibre de Lasch està molt centrat als Estats Units, perquè ell n’era americà, però també perquè malgrat la tendència europea a presentar-nos com mestres i els dubtosos començaments grecs de l’experiència democràtica, només a aquell país hi ha hagut una experiència ininterrompuda de govern democràtic durant més de 200 anys. Especialment interessants són les referències històriques a la preocupació que causà la progressiva emergència d’una classe d’assalariats, treballadors de la indústria als EEUU, que es veia com incompatible amb la democràcia, el remei proposat fou, pensant ja en una direcció meritocràtica, l’escola pública que havia de substituir la frontera com a lloc per fer-se oportunitats.
La situació és més preocupant si considerem que esta totalment imbricada amb la crisi moral que és causa i efecte alhora d’aquest divorci entre elits i realitat. Un consens ètic entorn de valors com la tolerància no és prou fonament per una vida democràtica on les virtuts bàsiques que des d’Aristòtil assenyalaven la formació del caràcter han estat substituïdes per criteris estètics. La indiferència és un perill més gran per la democràcia que la tolerància o la superstició. És una visió empobridora situar com a nucli de la democràcia la defensa de la diversitat, i aquest seria el punt de vista de les esquerres. La creixent apatia, el cinisme imperant, la crisi de la competència són problemes molt més aguts. L’única recepta més o menys universalment admesa, el liberalisme de doble mercat, no és una solució per a Lasch. El punt feble del liberalisme per aquest autor és que la societat liberal no funciona realment tenint com a motor l’interès propi, sinó un interès propi il·lustrat. Quan això no es dona, i aquesta fora la nostra situació, tenim precisament l’estat de les coses present. Si no hi ha il·lustració prèvia, aquesta no pot estar mai fornida pel mercat. En un mon on la riquesa es redueix a l´únic valor no hi possibilitat de reflexió ni il·lustració sobre les virtuts fonamentals. La socialdemocràcia, l’estat, no constitueix però per Lasch l’alternativa, perquè la supressió de la iniciativa individual ha acabat resultant no menys empobridora que l’acció del mercat i sovint ha estat complementària. Finalment Lasch com a solució per una opció que en principi sona molt malament, el populisme, però tal com ell formula sembla més aviat deutora del sentit comú aristotèlic. A la base social hi ha un consens més ampli en moltes qüestions que allò que la ideologització extrema de les elits deixa pensar. El problema fonamental és la separació entre els partits i els punts de vista de la gent ordinària i fins i tot l’experiència de vida de la gent ordinària. La dificultat és que un retorn a les qüestions més bàsiques, que no són segurament el problema dels drets dels homosexuals o de les discussions racials, implica parlar de qüestions de classe social. I això ara mateix no li interessa a la dreta, però tampoc en absolut a l’esquerra.
Si la primera part del llibre descriu els trets generals de la situació, la segona esta dedicada a temes puntuals i clau en la descripció de la decadència del discurs democràtic. El sisè capítol relaciona la decadència de la democràcia amb la desaparició dels tercers llocs on gent diferent es reunia i estava obligada a parlar, un escenari del tot inhabitual a la nostra situació. Aquesta situació ha tingut conseqüències greus especialment dins de l’educació, ja que la desaparició d’aquests llocs ha provat el progressiu tancament de la joventut en Ghettos. Altres capítols tracten el problema racial, l’única solució del qual és el replantejament en termes de classe, la decadència de les escoles públiques, una institució en la que hom veu la solució per a tots els problemes sense però haver-li donat mai massa atenció, l’absència de debat o, dit de manera més precisa, de la confrontació raonada d’opinions, més important per la democràcia que no pas la informació, l’avantatge de la democràcia és ser el règim en principi més educatiu,i finalment la degradació de la universitat. La seva anàlisi en aquest punt és des del meu punt de vista del tot oportuna. Les discussions sobre el cànon i la multiculturalitat han tingut la virtut d’amagat el fet que la universitat cada cop és accessible a grups socials més restringits i que per tant està perdent la seva funció bàsica de contribuir a la democratització de la cultura. Lasch posa especial interès en atacar el mite del caràcter subversiu del radicalisme acadèmica, que no té efectes socials reals i que ha estat molt menys importants a les universitats que el pes de les corporacions la veritable causa del progressiu desfigurament de l’ensenyament universitari.
La última part, The dark nigth of the soul és una reflexió sobre la religió per mostrar que els diferents substituts proposats per la nostra cultura no suposen una millora especial, sobretot si mirem la religió des d’una perspectiva més ampla que no pas la tradicional adoptada pels intel·lectuals, més centrada a la institució que no pas a la vivència

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,