Enlightenment’s wake

Enlightenment’s wake fou el títol del llibre publicat per Gray a l’any 95, quan el seu treball es mantenia essencialment dins de l’àmbit acadèmic. Ara ha estat publicat dins de la selecció de clàssics de filosofia de l’editorial Routledge. Fonamentalment el llibre és un rèquiem per a la il·lustració presentat de manera intempestiva en un moment on el prestigi de la ideologia liberal després de l’esfondrament del comunisme estava en el seu punt culminant. Per Gray,en canvi, marxisme i liberalisme són dues cares d’un mateix projecte civilitzador que ja ha donat de si tot el que podia donar. El fracàs de la il·lustració esta a més mostrat essencialment en una curiosa paradoxa. No és injust dir que la il·lustració suposa una variació del projecte platònic del filòsof-rei, tot i que des d’una concepció de la naturalesa humana no platònica sinó més aviat uniformista. El resultat de tot plegat ha estat però la societat amb menys influència del pensament filosòfic de tota la història d’Occident. El fet que l’Acadèmia mai hagi estat tan grossa en termes quantitatius no serveix per amagar la seva irrellevància. L’exemple per excel·lència per Gray és la filosofia de Rawls (em sembla que amb molta justícia). L’extraviament de l’Acadèmia té com a conseqüència un discurs allunyat de la realitat on s’exclou el fascisme o el nacionalisme de la realitat política, no els toca ser-hi, mentre es considera el feminisme o l’anarquisme moviments configuratius de la nostra realitat política.
Probablement el capítol sisè és el més important perquè en ell Gray tracta de definir la seva pròpia posició que formula en termes d’un liberalisme agonístic, el qual es funda en primer lloc, en l’abandonament del projecte il·lustrat, la diversitat cultural no és una desgràcia sobrevinguda sinó que forma part de la situació humana (l’evolució natural en aquest sentit no és diferent de la cultural i totes dues avancen com a especialització). No es fonamenta a l’elecció racional, sinó als límits de totes les nostres eleccions racionals, que acaben sovint en eleccions incommensurables. És una aplicació de la teoria del pluralisme moral, que no ha de ser confosa amb el relativisme. Des d’aquí es refusa una política basada en una concepció alhora moralista i legalista. Aquest liberalisme a diferència del tradicional recull una inspiració comunitarista, tot i que vol desfer-se del seu utopisme inherent. L’harmonia entre les cultures i les comunitats és complicada i la quasi abandonada virtut de la tolerància n’és el millor instrument per assolir-la. Aquest projecte és definit com hobbesià, defugir la guerra és la justificació més essencial de l’activitat política, i ensems de Maquiavelià, en el sentit que qualsevol precepte polític depèn pel seu èxit de la interacció amb moltes circumstàncies i és essencialment contingent. L’àmbit de la política no és diferent de la moral, i només hi ha lloc per a la provisionalitat. El darrer capítol fa palés el caràcter elegíac del que parlàvem al principi. La decadència de la il·lustració és la decadència d’Occident. Les esperances de futur passen per les capacitats que restin en altres cultures de definir una alternativa a la decadència occidental, possible però no probable.