Més sobre Imitació a la vida

Imitation to lifeLana Turner y Johnny Stomponato

Ja n’he parlat en aquest blog ,però no gaire i com s’escau que dilluns al vespre Imitation of life va estar triada per una de les screen epiphanies del BFI n’afegiré alguna cosa al que vaig dir fa dos anys. La pel·lícula va ésser triada per Meera Syal actriu britànica d’orígen punjabí. Meera fou ben precisa sobre quan veié per primera vegada el film. Fou a Essington, un poble miner del Nord d’Anglaterra, quan tenia nou anys, cap a finals dels seixanta llavors, una sessió de tarda un dia festiu que plovia (quantes pel·lícules varem descobrir dissabtes a la tarda després de dinar!). Havia acabat el programa de lluita lliure i es va quedar enganxada amb una pel·lícula centrada a dues realitats que li tocaven molt de prop i que mai no havia vist reflectides a una pantalla: la qüestió del sacrifici femení (el problema de la conciliació entre maternitat i treball, un problema en el que s’ha avançat poc des del 1959) i la diferència de races (A Essington llavors eren l’única família asiàtica i els altres nens li fregaven al pati la cara per veure si s’anava la foscor).

No acostuma a figurar entre les millors pel·lícules de la història del cine, però tinc clar que sense cap mena de dubte està entre les més intel·ligents, tant pel que fa a l’aspecte artístic de la cinematografia com a la comercial. Pel que fa la segona només cal recordar que entre d’altres coses la pel·lícula explica la història d’una mare i una filla enamorades del mateix home. L’actriu que fa de mare és Lana Turner, just un any després que la mort del seu nuvi Johny Stomponato (nom meravellós que ens estalvia explicar quin era el seu ofici). Mr. Stomponato fou mort per arma blanca a casa de l’actriu i es va declarar culpable la seva filla adolescent, la qual no podia tenir responsabilitat penal. Hi hagué rumors llavors d’una relació entre la noia i Stomponato. Això crea un interès morbós del públic que ajuda a l’èxit de la pel·lícula. Però el film conté molt més. Deixant de banda la qüestió de la raça de la que ja vaig parlar, és fascinant el joc que Sirk, deixeble de Brecht, estableix entre la vida i la seva representació, la subtilesa de l’autor per mostrar-nos el caràcter alienant d’unes existències on la gent es conforma amb fer el paper que li ha tocat i a oblidar allò que vol. Sirk dirigí als seus actors de manera que definí una dimensió metanarrativa que no impedeix però, ni és cap obstacle, per a una lectura del film en clau genèrica que permet passar una bona estona, plorant, al públic.

llibres sobre cine

La revista Sigth & Sound ha decidit fer al seu darrer número un llistat dels llibres més indispensables per a la biblioteca d'un cinèfil. El resultat ha estat força variat, com era d'esperar, però cinc llibres han emergit clarament com els més triats:

• The american cinema d'Andre Sarris
• Notes sur le cinematogrophe de Robert Bresson
• Qu'est-ce que le cinema? d'André Bazin
• The new Biographical dictionary of film de David Thomson
• Hitchcock de François Truffaut

Aquests són els més esmentats potser la tria més curiosa ha estat la del britànic Chris Darke, el qual a més de l'obra de Bazin, inclou la República de Plató, La invención de Morel de Bioy Casares, les Il·luminacions de Benjamin i la societat de l'espectacle de Guy Debord. La llista de títols més destacats té un predomini francès, cosa que corrobora l'opinió dels que pensen la cinefília com un invent d'aquell país. Tots són d'un període molt semblant cosa que ens permet deduir l'edat dels col·laboradors de la revista. (per cert, ningú no esmenta els dos llibres de Deleuze) Conec de manera desigual aquests llibres. Res els anglosaxons. Només de manera indirecta el de Bresson ( que tindria moltes ganes de llegir), només parcialment el de Bazin i prou bé el de Truffaut, que podria qualificar des del meu punt de vista com llibre de capçalera. Hi ha esmentat també d'altres llibres ben interesants per mi: l'autobiografia de Buñuel, el llibre de Haliday sobre Sirk, les notes d'Eleanor Coppola sobre el rodatge d'Apocalypse now. Hi ha d'altres que he comprat darrerament tan interessants com aquest, que no han estat esmentats. El fet, però, és que darrerament tendeixo a comprar-ne menys i tot l'article té un cert to elegíac. La literatura cinematogràfica, està esdevenint cada cop més un record del passat, una víctima col·lateral de la invenció del vídeo domèstic i del DVD, un altre víctima com d'alguna manera també ho ha acabat essent la mateixa narrativa cinematogràfica,

Imitation to Life

El Xavi m’envia un escrit de La Vanguardia on es fa esment del cinquantè aniversari del darrer film de Douglas Sirk, Imitation to Life .Tot i que l’article és entusiasta trobo que es queda encara curt. Per atzar vaig veure-la unes poques nits abans de viatjar a Barcelona i em va semblar una extraordinària exhibició d’intel•ligència cinematogràfica. El tòpic al qual s’al•ludeix a l’article és el deute de Pedro Almodovar amb Douglas Sirk, dient que el cine del segon possibilità el primer. De fet, però els backgrounds són molt diferents i el del director originàriament danès és força més dens i interessant amb un passat de director teatral a l’època de la República de Weimar on treballà a fons la dramatúrgia brechtiana.
Imitation to life és des del meu punt de vista un dels films més intel•ligents i valents en plantejar la qüestió del racisme. No hi ha cap personatge obertament racista, tots pertanyen a l’estament liberal, però el conflicte ve provocat per un personatge desubicat, la negra que vol ser blanca i pot passar per blanca, fent palès així no pas el racisme groller dels films de tesi, sinó una mena més insidiosa i potser en el fons més pèrfida. Mentre que el melodrama més convencional sovint ha estat una defensa de l’ordre establert, Sirk excel•leix en mostra la buidor inherent a la versió més prototípica del somni americà. És potser l’única pel•lícula on el final feliç s’esdevé en un enterrament (l’enterrament de l’únic personatge que en un cert sentit ha viscut vertaderament). L’habilitat de Sirk és prou gran com per poder mantenir el nivell del film amb dues de les pitjors actrius de la història del cine americà, Lana Turner i Sandra Dee.

Some came running

Some came running és el títol central del cicle dedicat a Frank Sinatra en el NFT. El títol respon a una cita evangèlica on es descriu l’estat d’un hom esperitat que es presentà enfront de Crist. La pel·lícula explica la història de Dave Hirsch, interpretat per Sinatra, un veterà de guerra, escriptor sense èxit, que torna a la seva ciutat natal on precisament no l’espera la família d’un germà gran que no el tractà gaire bé i on es relaciona amb una sèrie de personatges: un jugador alcohòlic amb el que estableix una amistat i una associació, Dean Martin, una professora de literatura admiradora dels seus llibres però incapaç d’acceptar una vida diferent a la seva i una noia, molt a prop de ser una meuca, que el segueix des de Chicago, interpretada per Shirley McLaine. En aquest cas no puc parlar de descobriment, perquè feia molts anys que he vist aquesta pel·lícula l’he revist sovint i sempre l’he apreciada molt. Aquest cop no ha estat l’excepció. La figura del veterà que torna a casa és una de les figures claus del cine americà d’aquella època, suposo perquè és perfectament vàlida per descriure la descomposició de moltes de les formes de vida tradicional que estaven gestant-se. Des d’aquest punt de vista, l’experiència del que retorna no té res d’extraordinari sinó que és un mirall per tots els espectadors allunyant-se sempre de casa tot i sense moure’s. Dave Hirsch és escriptor i no filòsof, però tot allò que li esdevé a la pel·lícula em recordà molt poderosament la història del filòsof per excel·lència: Sòcrates. El dia de la presentació del llibre homenatge a Jordi Sales vaig seure al costat del Gregorio Luri i varem comentar com allò que defineix la figura de Sòcrates és el seu caràcter de constant i perpetu desplaçat. Sòcrates no encaixa, no té un lloc a la polis. L’experiència d’Hirsch a la pel·lícula és també la d’aquest desplaçament. Mentre tots els altres personatges accepten i es defineixen des del seu lloc i la seva posició social, tant el germà amb aspiracions polítiques com el jugador “viciós”, el personatge de Sinatra no es redueix mai a un rol i acaba així constituint un factor d’inestabilitat: la seva existència qüestiona un ordre que no per acceptat és menys aparent, superficial, artificial. El melodrama fou als cinquanta potser el gènere que millor va saber reflectir la societat americana i els mals dels que estava morint com , per exemple, els mostrats a la pel·lícula: la doble moral fundada a la repressió sexual i el classisme. Això era el nucli del films de Sirk i el d’aquesta pel·lícula de Minelli. Tot i que m’agrada Sirk no tinc cap dubte però en afirmar que el millor moment del gènere, un dels millors moments des del meu punt de vista del cine americà dels cinquanta, és el moment en què Shirley Mclaine li explicà a Sinatra que hom pot estimar algú sense entendre’l, una escena on els dos intèrprets estan extraordinaris. De fet, una dels grans atractius del films són els seus actors. En primer lloc, els intèrprets masculins entre els que no cal oblidar Arthur Kennedy, un actor de primera línia que mai estigué malament. Dean Martin feu una de les seves primeres interpretacions dramàtiques i resultà del tot convincent en un paper que de fet expressava molt bé el seu tarannà personal. Sinatra feu una de les seves combinacions més característiques de duresa, sensibilitat, vulnerabilitat i inquietud, però sense cap mena de dubte l’estrella del film és McLaine, una actriu que ha estat moltes vegades molt bé però que mai va estar millor fent un paper el de Ginny, que comença essent episòdic i que acaba sent el centre de la pel·lícula (de fet, és finalment des del personatge de Ginny des d’on acaba tenint sentit la referència cristològica) El director fou Vicente Minelli un dels autors més originals del seu temps. Formalment, la pel·lícula és ben interessant, especialment per l’intent de Minelli de convertir el color en un element expressiu, defugint el caràcter merament ornamental que havia tingut fins llavors. La resolució final, al parc d’atraccions, és el millor exemple i també és especialment reeixida la planificació de l’última escena de la pel·lícula.