Bresson i el dubte metafísic

Me débarrasser des erreurs et faussetés accumulées. Connaître mes moyen, m’assurer d’eux.

Podria passar per un resum breu i fidel a l’esperit cartesià de l’inici de la primera meditació, però és l’inici d’un altre llibre, les Notes sur le cinématographe de Robert Bresson. Bresson era director de cine i no pas filòsof, però allò que feia no estava lluny de la filosofia i podriem dir que sovint tractà els mateixos problemes amb un nou mitjà d’escriptura. De fet, no només l’inici era comú a Descartes sinó també l’objectiu. A la pàgina següent trobem aquesta nota

Pas d’acteurs (pas de direction d’acteurs). Pas de rôles (pas d’étude de rôles)Pas de mise en scène. Mais l’emploi de modèles, pris dans la vie. ÊTRE (modèles) au lieu de PARAîTRE (acteurs)

llibres sobre cine

La revista Sigth & Sound ha decidit fer al seu darrer número un llistat dels llibres més indispensables per a la biblioteca d'un cinèfil. El resultat ha estat força variat, com era d'esperar, però cinc llibres han emergit clarament com els més triats:

• The american cinema d'Andre Sarris
• Notes sur le cinematogrophe de Robert Bresson
• Qu'est-ce que le cinema? d'André Bazin
• The new Biographical dictionary of film de David Thomson
• Hitchcock de François Truffaut

Aquests són els més esmentats potser la tria més curiosa ha estat la del britànic Chris Darke, el qual a més de l'obra de Bazin, inclou la República de Plató, La invención de Morel de Bioy Casares, les Il·luminacions de Benjamin i la societat de l'espectacle de Guy Debord. La llista de títols més destacats té un predomini francès, cosa que corrobora l'opinió dels que pensen la cinefília com un invent d'aquell país. Tots són d'un període molt semblant cosa que ens permet deduir l'edat dels col·laboradors de la revista. (per cert, ningú no esmenta els dos llibres de Deleuze) Conec de manera desigual aquests llibres. Res els anglosaxons. Només de manera indirecta el de Bresson ( que tindria moltes ganes de llegir), només parcialment el de Bazin i prou bé el de Truffaut, que podria qualificar des del meu punt de vista com llibre de capçalera. Hi ha esmentat també d'altres llibres ben interesants per mi: l'autobiografia de Buñuel, el llibre de Haliday sobre Sirk, les notes d'Eleanor Coppola sobre el rodatge d'Apocalypse now. Hi ha d'altres que he comprat darrerament tan interessants com aquest, que no han estat esmentats. El fet, però, és que darrerament tendeixo a comprar-ne menys i tot l'article té un cert to elegíac. La literatura cinematogràfica, està esdevenint cada cop més un record del passat, una víctima col·lateral de la invenció del vídeo domèstic i del DVD, un altre víctima com d'alguna manera també ho ha acabat essent la mateixa narrativa cinematogràfica,

Le journal d'un curé de campagne

Le journal d’un curé de campagne és el tercer film rodat per Bressson, però per a molts és pot considerar com el primer. De fet, fou el primer on escrigué el guió, basat en una novel•la de Bernanos, i on el protagonista, Claude Laydu, desenvolupà per primera vegada el mètode de no-actuació que Bresson imposà a els seus actors a les pel•lícules posteriors fent palès el seu refús absolut de qualsevol mena de teatralitat. Menys brillant, o menys famosa, que Pickpocket el rigor de la seva posada en escena no és menys petit que el de la recreació de Crim i Castig. Seixanta anys després segueix essent un film que refusant qualsevol concessió a la sentimentalitat resulta del tot commovedor. Una de les millors descripcions que mai s’hagin fet del que significa un vida en solitud i una vida mancada de certeses; la vida d’un ser eternament desplaçat, mancat de lloc al món. Un altre cop com al darrer film que comentàvem aquí, hi ha un final feliç paradoxal perquè es presenta associat amb el moment de la mort, reconeixement de la única possibilitat d’alliberament pel protagonista amb la seva constatació que la Grâce est partout

Lancelot du lac

Lancelot du lac és potser el més estrany dels films de Bresson. L’únic situat en època no contemporània i el primer o el segon rodat en color. La pel·lícula té un cert punt de confusió narrativa, cosa que no és gaire freqüent en el cine de Bresson generalment molt clar. No crec que tingui la capacitat de subjugació de pel·lícules com Pickpocket o au hasard Balthasar, però és molt interessant dins de l’obra bressoniana perquè planteja el tema oposat al que havia definit les seves grans obres dels anys cinquanta. Si aquests films parlen fonamentalment de la donació de la gràcia, el tema de Lancelot du lac és la pèrdua de la gràcia, reflectida en aquesta crònica dels últims moments i per tant de la degradació del regne de Camelot. Com era d’esperar l’edat mitjana de Bresson no té gaire res a veure amb els models hollywoodencs. És un film gairebé sense decorats, d’una austeritat visual que contrasta amb la riquesa de la banda sonora intensament treballada. A diferència del cine clàssic d’aventures Bresson renuncia a intentar cap mena d’estilització de la mort, la qual es presentada amb grolleria i brutalitat. Presentà el film la seva vídua que insistí a l’ambigüitat del film. En definitiva, hom tant pot pensar que la condemnació pot venir de l’amor il·legítim dels protagonistes com de la manca de fermesa en aquest amor.

Un condamné a mort s’est échapée

Un condamné a mort s’est échapée és l’únic èxit comercial del que gaudí Bresson al llarg de la seva carrera. Suposo que tingué a veure més la temàtica, la celebració de la mitològica resistència, que no pas amb la forma del film que fa poques concessions a l’espectacle. Tanmateix, és un film realment apassionant i que aconsegueix un petit miracle molt característic de Bresson, la conjunció de la sobrietat i la intensitat. Hi hagué una petita introducció on es comparà el film amb The great escape. Era oportú ja que com digué el presentador després d’haver vist el film de Bresson, el camp d’on fugen SteveMcqueen i els seus companys sembla un campament d’estiu. Allò que no és al film americà, és el que fa la pel·lícula de Bresson totalment commovedora, reflectir la sensació d’angoixa produïda per la forçada reclusió i la solitud produïda per aquesta. Els presoners no tenen gaire vida en comú. Només una estona per rentar-se una mica. Tota la resta del seu temps estan aïllats i de fet la major part del metratge del film veiem al protagonista sols a la seva cel·la, treballant. Com tots els films de Bresson, aquest és una pel·lícula sobre la fe i la gràcia, fonamentalment sobre la necessitat de guanyar-se la gràcia. Com Hitchcock, Bresson no creia en els actors. A diferència de l’anglès tingué condicions de treballar en llibertat que el permeteren prescindir dels actors professionals. Treballà sempre amb models que de fet no actuaven sinó simplement deien les frases, la resta era la seva feina i amb aquest mètode aconseguí un resultats excepcionals i únics a la història de l’art cinematogràfic

American Gigolo

El NFT ha posat en marxa aquestes dues setmanes un cicle dedicat a la memòria de Robert Bresson, un dels cineastes més originals i singulars de la història del cinema. El cicle no només abasta films del realitzador francès, sinó obres d’alguns cineastes directament influïts pel seu treball. Entre aquests cineastes no podia faltar Paul Schrader, el qual dedicà la seva tesi doctoral al cineasta francès, a més d’Ozu i Dreyer. El film triat fou American Gigolo que jo no havia vist mai i em va semblar una pel·lícula que ha resistit molt bé el pas del temps. De fet, segurament em va agradar més el divendres del que m’hagués agradat si l’hagués vist en el moment de la seva estrena on les concessions a l’actualitat, com la música de Moroder, m’haguessin emprenyat més. Com moltes bones històries des d’Edip, American Gigolo té com a tema fonamental, el descobriment d’un mateix, l’endinsament a la lucidesa que en el cas del personatge protagonista passa per anar-se adonant de la gratuïtat i la inanitat de la seva existència tot passant per un infern que al film pren la forma d’una discoteca gai. El final està directament manllevat de Pickpocket (sense dubte el meu Bresson i una de les meves pel·lícules preferides, però jo soc dels degenerats que s’estimen Dostoievski), fins al punt que no tinc clar si parlar d’homenatge o simple i directament de plagi.