American Gigolo

El NFT ha posat en marxa aquestes dues setmanes un cicle dedicat a la memòria de Robert Bresson, un dels cineastes més originals i singulars de la història del cinema. El cicle no només abasta films del realitzador francès, sinó obres d’alguns cineastes directament influïts pel seu treball. Entre aquests cineastes no podia faltar Paul Schrader, el qual dedicà la seva tesi doctoral al cineasta francès, a més d’Ozu i Dreyer. El film triat fou American Gigolo que jo no havia vist mai i em va semblar una pel·lícula que ha resistit molt bé el pas del temps. De fet, segurament em va agradar més el divendres del que m’hagués agradat si l’hagués vist en el moment de la seva estrena on les concessions a l’actualitat, com la música de Moroder, m’haguessin emprenyat més. Com moltes bones històries des d’Edip, American Gigolo té com a tema fonamental, el descobriment d’un mateix, l’endinsament a la lucidesa que en el cas del personatge protagonista passa per anar-se adonant de la gratuïtat i la inanitat de la seva existència tot passant per un infern que al film pren la forma d’una discoteca gai. El final està directament manllevat de Pickpocket (sense dubte el meu Bresson i una de les meves pel·lícules preferides, però jo soc dels degenerats que s’estimen Dostoievski), fins al punt que no tinc clar si parlar d’homenatge o simple i directament de plagi.