Some came running

Some came running és el títol central del cicle dedicat a Frank Sinatra en el NFT. El títol respon a una cita evangèlica on es descriu l’estat d’un hom esperitat que es presentà enfront de Crist. La pel·lícula explica la història de Dave Hirsch, interpretat per Sinatra, un veterà de guerra, escriptor sense èxit, que torna a la seva ciutat natal on precisament no l’espera la família d’un germà gran que no el tractà gaire bé i on es relaciona amb una sèrie de personatges: un jugador alcohòlic amb el que estableix una amistat i una associació, Dean Martin, una professora de literatura admiradora dels seus llibres però incapaç d’acceptar una vida diferent a la seva i una noia, molt a prop de ser una meuca, que el segueix des de Chicago, interpretada per Shirley McLaine. En aquest cas no puc parlar de descobriment, perquè feia molts anys que he vist aquesta pel·lícula l’he revist sovint i sempre l’he apreciada molt. Aquest cop no ha estat l’excepció. La figura del veterà que torna a casa és una de les figures claus del cine americà d’aquella època, suposo perquè és perfectament vàlida per descriure la descomposició de moltes de les formes de vida tradicional que estaven gestant-se. Des d’aquest punt de vista, l’experiència del que retorna no té res d’extraordinari sinó que és un mirall per tots els espectadors allunyant-se sempre de casa tot i sense moure’s. Dave Hirsch és escriptor i no filòsof, però tot allò que li esdevé a la pel·lícula em recordà molt poderosament la història del filòsof per excel·lència: Sòcrates. El dia de la presentació del llibre homenatge a Jordi Sales vaig seure al costat del Gregorio Luri i varem comentar com allò que defineix la figura de Sòcrates és el seu caràcter de constant i perpetu desplaçat. Sòcrates no encaixa, no té un lloc a la polis. L’experiència d’Hirsch a la pel·lícula és també la d’aquest desplaçament. Mentre tots els altres personatges accepten i es defineixen des del seu lloc i la seva posició social, tant el germà amb aspiracions polítiques com el jugador “viciós”, el personatge de Sinatra no es redueix mai a un rol i acaba així constituint un factor d’inestabilitat: la seva existència qüestiona un ordre que no per acceptat és menys aparent, superficial, artificial. El melodrama fou als cinquanta potser el gènere que millor va saber reflectir la societat americana i els mals dels que estava morint com , per exemple, els mostrats a la pel·lícula: la doble moral fundada a la repressió sexual i el classisme. Això era el nucli del films de Sirk i el d’aquesta pel·lícula de Minelli. Tot i que m’agrada Sirk no tinc cap dubte però en afirmar que el millor moment del gènere, un dels millors moments des del meu punt de vista del cine americà dels cinquanta, és el moment en què Shirley Mclaine li explicà a Sinatra que hom pot estimar algú sense entendre’l, una escena on els dos intèrprets estan extraordinaris. De fet, una dels grans atractius del films són els seus actors. En primer lloc, els intèrprets masculins entre els que no cal oblidar Arthur Kennedy, un actor de primera línia que mai estigué malament. Dean Martin feu una de les seves primeres interpretacions dramàtiques i resultà del tot convincent en un paper que de fet expressava molt bé el seu tarannà personal. Sinatra feu una de les seves combinacions més característiques de duresa, sensibilitat, vulnerabilitat i inquietud, però sense cap mena de dubte l’estrella del film és McLaine, una actriu que ha estat moltes vegades molt bé però que mai va estar millor fent un paper el de Ginny, que comença essent episòdic i que acaba sent el centre de la pel·lícula (de fet, és finalment des del personatge de Ginny des d’on acaba tenint sentit la referència cristològica) El director fou Vicente Minelli un dels autors més originals del seu temps. Formalment, la pel·lícula és ben interessant, especialment per l’intent de Minelli de convertir el color en un element expressiu, defugint el caràcter merament ornamental que havia tingut fins llavors. La resolució final, al parc d’atraccions, és el millor exemple i també és especialment reeixida la planificació de l’última escena de la pel·lícula.