Imitation to Life

El Xavi m’envia un escrit de La Vanguardia on es fa esment del cinquantè aniversari del darrer film de Douglas Sirk, Imitation to Life .Tot i que l’article és entusiasta trobo que es queda encara curt. Per atzar vaig veure-la unes poques nits abans de viatjar a Barcelona i em va semblar una extraordinària exhibició d’intel•ligència cinematogràfica. El tòpic al qual s’al•ludeix a l’article és el deute de Pedro Almodovar amb Douglas Sirk, dient que el cine del segon possibilità el primer. De fet, però els backgrounds són molt diferents i el del director originàriament danès és força més dens i interessant amb un passat de director teatral a l’època de la República de Weimar on treballà a fons la dramatúrgia brechtiana.
Imitation to life és des del meu punt de vista un dels films més intel•ligents i valents en plantejar la qüestió del racisme. No hi ha cap personatge obertament racista, tots pertanyen a l’estament liberal, però el conflicte ve provocat per un personatge desubicat, la negra que vol ser blanca i pot passar per blanca, fent palès així no pas el racisme groller dels films de tesi, sinó una mena més insidiosa i potser en el fons més pèrfida. Mentre que el melodrama més convencional sovint ha estat una defensa de l’ordre establert, Sirk excel•leix en mostra la buidor inherent a la versió més prototípica del somni americà. És potser l’única pel•lícula on el final feliç s’esdevé en un enterrament (l’enterrament de l’únic personatge que en un cert sentit ha viscut vertaderament). L’habilitat de Sirk és prou gran com per poder mantenir el nivell del film amb dues de les pitjors actrius de la història del cine americà, Lana Turner i Sandra Dee.