Ellis Island

A New York torno a visitar Ellis Island. Com a la resta de la ciutat, la percepció d’aquest lloc acaba activant de manera necessària la nostra memòria cinematogràfica. La gran sala on s’acollien els immigrants arribats al port a començaments del segle passat és l’escenari de moments importants a dues de les meves pel·lícules preferides: America, America d’Elia Kazan (des del meu punt de vista el millor film d’aquest realitzador amb molta diferència) i The Godfather II, on un funcionari amb pressa converteix el jove Vito Andolini en Vito Corleone (curiosament l’escena no està rodada New York, sinó a Trieste on es feu una reconstrucció de la sala. Sembla ser que Coppola no trobava al New York dels setanta, prou extres amb l’expressió de fam, necessitat i por pròpia d’un immigrant). Com fa vuit anys quan ho vaig visitar amb el meu germà, el museu que ha estat ara habilitat a aquestes dependències em sembla un lloc fonamental per entendre com s’interpreten els Estats Units a ells mateixos i sobretot quina visió en poden tenir d’Europa, un origen fosc caracteritzat per la misèria i la repressió política, social i religiosa. Mentre passejo per les seves dependències em torna al cap, una conversa mantinguda amb Salvador Cardús, l’estiu passat, al congrés sobre la immigració a Catalunya que tingué lloc a Londres quan assenyalava la manca d’un discurs fet a Catalunya sobre la immigració. El funcionament de l’ascensor social del que tant li agradava parlar al President Pujol i del qual potser la millor mostra és José Montilla ( que també com l’anterior és president) està molt bé, però és clar que no és prou. En aquest sentit a l’ex-president com a molts dels intel·lectuals nacionalistes els hi caldria posar més esment a Hegel. L’antropologia britànica justifica ideologies dominants d’allò més bé però es primeta per explicar la realitat. Els homes no malden només per les seves necessitats materials sinó també pel reconeixement, tots dos interessos no són coincidents i el segon quan divergeixen port arribar a predominar sobre el primer. És per això, em sembla, que un nacionalisme basat a la fiscalitat té un futur problemàtic i segurament escarransit