Jean Simmons

Ahir a les pàgines de The Observer vaig assabentar-me de la notícia de la mort de Jean Simmons. Molt oblidada, com vaig poder comprovar ahir mateix parlant amb alguns companys, fou, tanmateix, una de les estrelles més populars produïdes pel cine britànic, tot i que la major part de la seva carrera es desenvolupà als Estats Units. La seva primera aparició important fou a un dels millors films rodats per David Lean, Great expectations, on feia el paper de la protagonista femenina als seus anys d’infantesa. A Estats Units treballà sovint als Blockbusters de l’època des de The Robe fins a Spartacus. Dos dels seus papers mereixen em sembla un especial record: el sergent de l’exèrcit de salvació Sarah Brown al musical de Mankziewick Guys and dolls, una pel•lícula si voleu poca-solta, però entranyable i coherent i, per damunt de qualsevol altre, el seu paper a Angel Face d'Otto Preminger on feia una rèplica potent i convincent del més escèptic i fatalista dels herois negres protagonitzats per Mitchum, un paper molt allunyat del registre habitual d'aquesta actriu però on reeixí a construir un dels retrats de dona desequilibrada més atractiu de la història del cinema.

Richard Widmark

Avui ha mort Richard Widmark un dels últims supervivents del Hollywood dels cinquanta.Un Hollywood que potser ja no era el que havia estat, un xic decadent però encara mantenidor d’una supremacia que s’esvairia a la dècada següent. Aquest curs havia tingut l’oportunitat de comentar a aquest bloc un dels seus treballs a la dècada dels cinquanta, el racista perseguidor del bon metge negre Sidney Poitier a No way out de J.L Mankiewicz,. Aquest treball permetia apreciar les seves virtuts fonamentals com a actor, la intensitat i la energia que transmetia als seus papers i que es feren palesos a la seva intervenció més recordada la del psicòpata Tommy Udo a Kiss of death, (Henry Hathaway, 1947) de fet aquesta era el titular per exemple a el país digital. Sembla ser que Widmark no tenia gaire simpatia per aquest paper que va suposar la única nominació de la seva carrera i des del començament va orientar la seva feina per defugir quedar etiquetat com un especialista a fer papers de dolent. Va saber fer-ho i aviat va mostrar la seva competència a altres papers ben diferents com per exemple el del metge atrafegat per les factures de Panic in the streets d’Elia Kazan (1950). Cap a la dècada dels cinquanta ja ha donat prou mestres de la seva versatilitat i la seva cinematografia esdevé molt variada. D’aquest període potser destacaria el seu paper de carterista a Pick up on south street de Samuel Fuller, (1953) una esplèndida mostra del vigor narratiu del director americà.

Tanmateix i malgrat que el seu debut el qualificà quasi forçosament com un actor de cine negre, les millors interpretacions de Widmark es donaren dins del gènere de l’Oest on assolí diverses presències memorables, des del seu debut al gènere amb Yellow Sky (William Wellman, 1948), on un altre cop era un dolent, antagonista d’un dubitatiu Gregory Peck passant per l’escèptic jugador de Garden of Evil (Henry Hathaway, 1954) o un altre cop el fora de la llei de The law and Jake Wade (John Sturges, 1958) . La culminació del seu treball dins del western foren les seves dues col·laboracions amb John Ford on d’alguna manera prengué el relleu de John Wayne, fent papers que l’haguessin tocat al protagonista de The Searchers uns anys abans. Certament l’estil de Widmark no era el de Wayne però s’adequava molt més bé al tarannà desencisat mostrat per Ford al final de la seva carrera. Les dues pel·lícules son Cheyenne Autumn l’any 1964, un film on està contingut el millor Ford i que requereix una reconstrucció urgent, i two rode together de dos anys abans, on feu una perfecta replica de James Stewart, especialment en aquella escena on tots dos conversen a la vora d’un riu sobre quines són les coses de debò importants a la vida. Descansi en pau Mr. Widmark!

There was a crooked man

La dècada del seixanta va ser un període de desorientació professional per Mankiewicz. Rodà només dues pel·lícules amb molt poc èxit, tant de crítica com de públic. De fet després de The Honey Pot ja mai més voler o va tenir l’oportunitat de rodar un dels seus guions originals. There was a crooked man era un guió de dues figures del Hollywood dels seixanta, David Newman i Robert Benton famosos llavors per haver fet el guió d’una de les pel·lícules més decisives, potser la més decisiva, en la configuració del nou Hollywood: Bonnie and Clyde. El film fou presentat amb una certa condescendència al NFT. Formalment no és ni de lluny una bona pel·lícula. Potser per inseguredat Mankiewicz deixa de ser el cineasta elegant de Mrs. Muir per passar a una utilització excessiva del zoom, un dels trets d’estil més desagradables del moment. Tanmateix és una pel·lícula que m’agrada molt. És un dels últims grans treballs de dos actors emblemàtics del vell Hollywood: Henry Fonda i Kirk Douglas i té un bon grup de secundaris entre els que excel·leixen Warren Oates i Hume Cronyn. És malgrat partir d’un guió aliè i de les concessions a l’època, una pel·lícula coherent amb l’obra de Mankiewicz i amb la seva visió de la vida com a representació. Com Lawrence Olivier a Sleuth o Rex Harrison a The Honey pot, el personatge és una mena de director d’escena amb fantasies de demiürg que acaba fracassant perquè la vida sovint no es deixa empresonar als nostres càlculs. L’element que més va copsar la meva atenció i més nou per a mi fou la clara intencionalitat política del film; el seu caràcter d’atac a la tradició liberal de la que Mankiewicz havia format part. Fent una lectura política del film en la línia de J. Hoberman és clar que el blanc de la ironia de Mankiewicz és la tradició reformista liberal defensora d’idees com la rehabilitació penal i en aquest sentit la tria d’Henry Fonda com el cap de la presó compromès amb una concepció reformista no és gens innocent. Des d’algun punt de vista Mankiewicz estava ja marcant les línies fonamentals del que seria el cine dels setanta. El seu escepticisme esdevé aquí fundador del nihilisme d’un Coppola o d’un Scorsese.

Joseph Leo Mankiewicz

Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.

Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.

The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.

Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.

Sleuth

Sleuth és el remake fet per Kenneth Brannagh del darrer film que realitzà Mankiewicz a finals dels anys setanta. Jo soc un gran admirador del film de Mankiewicz des que el vaig veure quan feia COU a Televisió. Per això vaig assistir al cine amb temor i una certa perplexitat perquè malgrat la tendència als remakes, hi ha clàssics que no es toquen. Aquesta perplexitat era un cert sentit infundada perquè pels britànics, el director d’All about Eve està lluny de ser un clàssic com ho és pels francesos. Fins i tot l’article vindicatiu aparegut al Guardian el darrer cap de setmana, únicament deia del seu darrer film que havia estat un gran èxit comercial i no deia res dels dos anteriors que en un cert sentit constitueixen una trilogia i que són indispensables per acabar d’entendre la seva proposta. Aviat, tornaré sobre Mankiewicz a aquest bloc perquè aquest mes la seva obra esta sent revisada al NFT. Sobre el film dir que la por m’ha semblat justificada. La nova pel·lícula és, sent generós, fluixeta. Molt més curta que l’original està mancada de quasi tots els detalls que fan la primera interessant. Durant les dues primeres parts segueix prou fidelment però simplificant la trama de la primera i quan intenta donar un gir nou a l’argument aquest esdevé més aviat ridícul. Els canvis però potser són il·lustratius de la nostra perspectiva de la realitat. Allò que feia interessant la confrontació entre Olivier i Caine a la primera era el seu caràcter de presentació metafòrica de la lluita de classes; ara Caine i Law parlen un anglès molt semblant, no tenen gustos essencialment diferents i, això sí, el vell té més diners que el jove. En un món més simple, la subtilesa del diàleg del film de Mankiewicz ja no és necessari. No s’acaba de veure gaire clar perquè calia cercar un premi nobel, Harold Pinter, per fer un guió que és tan poca cosa. Jo no crec del tot a la política d’autors, però el fet cert és que la primera versió es fruïa molt més després d’haver vist totes les pel·lícules de Mankiewicz i de poder reconèixer els temes característics de tota la seva carrera. El primer Sleuth era un final extraordinari per a una carrera de primer ordre, del director que millor ha fet parlar als seus personatges a la història del cinema, el segon Sleuth és sobretot un vehicle de promoció d’un Jude Law que no per casualitat és el productor de la pel·lícula.

The Royal Hunt of the Sun

El curs 1979-1980 feia COU i els dissabtes a la nit sovint em quedava a casa veient la pel·lícula que projectava TVE. Un d’aquells dissabtes vaig veure una pel·lícula anomenada en espanyol La Huella que em va causar un profunda impressió fins al punt que encara és una de les meves pel·lícules preferides. La huella era la traducció de Sleuth, el film que clogué la filmografia de Mankiewicz el 1971 i que encara té el curiós títol d’haver esta la única pel·lícula de la història del cinema amb totes els membres del seu repartiment nominats per a un oscar (que finalment cap d’ells obtingué). Sleuth té un guió signat pel director i Peter Shaffer, autor de l’obre de teatre que inspirà la pel·lícula. Tot això ve al cas que dilluns passat vaig veure representada una altra obra de P. Shaffer, en aquest cas The royal hunt of the sun, la qual explica la conquesta del Perú per les reduïdes tropes de Francisco Pizarro. La representació tenia lloc a la seu del teatre nacional al South Bank, un edifici terrible quan es contempla de fora estant, però molt més interessant des de dins. El vestíbul és molt acollidor i el teatre on varem ser (hi ha dos) tenia unes condicions realment òptimes. L’obra esta fonamentalment centrada a l’enfrontament entre el conqueridor i l’emperador del Perú. El narrador és un home anomenat Martin, al qual veiem desdoblat en escena, com el jove secretari de Pizarro i com el vell narrador que ens explica la seva versió dels fets. L’obra té unes grans possibilitats escenogràfiques, especialment la recreació de la cort inca, que no estan gens desaprofitades en aquest muntatge. Com va dir la Cristina, el treball de la companyia podia recordar alguns treballs fets pels Comediants, però mentre que els espectacles d’aquest grup sovint són poca cosa més que exercicis de formalisme, aquí l’espectacle mai no anul·la el text. La narració de Shaffer és poc respectuosa amb la posició espanyola, però personalment no em va amoïnar gens, perquè em sembla de debò molt difícil ser respectuós amb la conquesta espanyola i no mantenir una mirada crítica envers el procés de colonització més destructor i menys generós amb els colonitzats. Certament el diàleg no ofereix gaire novetats i possiblement el Pizarro que se’ns mostra, ple de dubtes sobre el sentit de la seva acció, no és del tot versemblant . Tanmateix el diàleg està ben construït i és sempre interessant. Vaig gaudir especialment de les discussions teològiques que acaben a l’àmbit de la teologia-política, quan el franciscà espanyol ataca d’igualitarisme dels peruans, retraient a l’inca que priva als seus súbdit dels dret a passar fam. Un dret bàsic que l’església ha tingut cura de preservar pels espanyols al llarg de la seva història. Alguna cosa de The Sleuth ressona en aquest text. La relació desenvolupada per l’Inca i Pizarro mentre el primer és captiu del segon, recorda en més d’un sentit la mantinguda per Milo i Sir Andrew. Ambdós personatges experimenten una sensació de joia compartida (aquí tots dos tenen un punt de contacte en el fet de ser fills ilegítims) però finalment l’enfrontament només pot acabar amb la mort, perquè el conflicte entre les dues posicions és massa radical per pensar en cap mena de mediació.