The caretaker

Dies d’absolut aclaparament. A la tornada de Paris tenia pendent tots els treballs de correcció típics d’un final d’avaluació i preparar una mica l’arribada del meu germà i la seva família, nens inclosos, amb les complicacions logístiques inherents. Tinc temps però per anar a teatre dimarts passat i gaudir d’un espectacle de primer ordre. La reestrena de The Caretaker, el primer èxit teatral del premi nobel, traspassat no fa gaire: Harold Pinter. The caretaker és una obra que beu de dues fonts: la primera el teatre de Becket que constitueix la influència més evident. Becket estava al seu moment de glòria i la situació escènica el recorda poderosament, tot i que a diferència de les obres del irlandès hi ha una voluntat realista, mostrada en el fet que l’obra et permet fer-te una idea clara de les vides del personatges. La segona influència es un altre premi nobel, em sembla ja una mica oblidat, William Faulkner,. Hi ha, em sembla, una evident familiaritat entre el més gran dels germans de l’obra de Pinter i el narrador de la primera part de The Sound and the Fury.
Des de 1960 l’obra ha estat molt representada i és un del clàssics contemporanis del teatre britànic. Dimarts passat l’estrella principal de la funció era Jonathan Pryce, en el paper del rodamón necessitat d’un parell de sabates per anar a Sidcup a recollir els seus papers. Pryce és conegut al nostre país sobretot per haver estat el protagonista de Brazil, el film segurament amb més èxit de Terry Gillian. També tingué el seu lloc a l’exhibició de bones actuacions de la versió fílmica de Glengarry Glen Rose. Pryce fa una creació extraordinària, mostrant-se un actor capaç de combinar una abundància poc comú de recursos amb una voluntat decidida de defugir la sobreactuació. En definitiva, un antídot perfecte pels mals que impedeixen Quim Monzó d’anar al teatre.

Joseph Losey

Joseph Losey és l’objecte d’un dels cicles del BFI. No conec gaire extensament el seu treball, tan sols tenia un molt bon record de The Servant i una visió més recent, per DVD, de The Go-Between, film que m’havia agradat de jove. Aquest dies, he tornat a veure King and Country i he vist per primera vegada The assassination of Trotsky.
King and Country explica la història d’un jove voluntari a la primera guerra mundial, que un dia decideix que en té prou, poc després de rebre la notícia de la infidelitat de la seva dona, i decideix tornar a peu a casa seva. No arriba gaire lluny i és sotmès a un consell sumaríssim que acaba amb la seva execució. La pel•lícula és bàsicament l’escenificació del judici (un judici paral•lel dels soldats a una rata fa de contrapunt, que al mateix Losey reconegué com a fallit). La primera guerra mundial ha tingut una presència cinematogràfica petita comparada amb la segona, cosa que probablement no s’escau a la importància de l’esdeveniment (Patocka explicà molt bé, perquè aquesta guerra significava el moment clau de l’existència històrica europea). Losey va realitzar el seu treball assumint que no podia competir amb les pel•lícules més recordades com All quiet in the western front o Paths of Glory; de fet, King and Country, és un film pensat primerament per la televisió i que una mica per casualitat acabà a les pantalles cinematogràfiques. La guerra com a tal mai no surt al film, només sentim les explosions des de les trinxeres. Es nota, però que el material de base difícilment donava per a un llargmetratge i jo crec que si el film mereix ésser recordat a hores d’ara és pels seus protagonistes: Tom Courtenay, com l’infeliç soldat i Dick Bogarde com l’oficial encarregat de la seva defensa. En tot cas, il•lustra bé la tesi mantinguda llavors pels alts comandaments de què els afusellaments de soldats aixecaven n la moral de la tropa (recordo una vegada veient Paths of Glory que uns alumnes, de concepcions ingènuament dretanes i militaristes consideraven increïble i inverosímil, l’afusellament dels soldats acusats de covardia)
The assassination of Trotsky m’ha semblat una pel•lícula no gaire reeixida. No crec que el guió fos gran cosa i aquí el treballs dels actors no té la vàlua del film anterior. Richard Burton, fa un Trotsky, simplement correcte i Alain Delon, no em sembla gaire convincent com Ramon Mercader, aquest gran català universal. Potser, és que els films de Losey, al capdavall,valen el que val el guió (tots els més recordats tenen guió de Harold Pinter) o que Losey, simpatitzant del Partit Comunista quan això significava ser stalinista, no va acabar de trobar el punt de vista adient per a una història que podria donar molt de si des d’un punt de vista dramàtic. Qui tingui interès a la qüestió farà millor en veure el documental de Rioño.

Sleuth

Sleuth és el remake fet per Kenneth Brannagh del darrer film que realitzà Mankiewicz a finals dels anys setanta. Jo soc un gran admirador del film de Mankiewicz des que el vaig veure quan feia COU a Televisió. Per això vaig assistir al cine amb temor i una certa perplexitat perquè malgrat la tendència als remakes, hi ha clàssics que no es toquen. Aquesta perplexitat era un cert sentit infundada perquè pels britànics, el director d’All about Eve està lluny de ser un clàssic com ho és pels francesos. Fins i tot l’article vindicatiu aparegut al Guardian el darrer cap de setmana, únicament deia del seu darrer film que havia estat un gran èxit comercial i no deia res dels dos anteriors que en un cert sentit constitueixen una trilogia i que són indispensables per acabar d’entendre la seva proposta. Aviat, tornaré sobre Mankiewicz a aquest bloc perquè aquest mes la seva obra esta sent revisada al NFT. Sobre el film dir que la por m’ha semblat justificada. La nova pel·lícula és, sent generós, fluixeta. Molt més curta que l’original està mancada de quasi tots els detalls que fan la primera interessant. Durant les dues primeres parts segueix prou fidelment però simplificant la trama de la primera i quan intenta donar un gir nou a l’argument aquest esdevé més aviat ridícul. Els canvis però potser són il·lustratius de la nostra perspectiva de la realitat. Allò que feia interessant la confrontació entre Olivier i Caine a la primera era el seu caràcter de presentació metafòrica de la lluita de classes; ara Caine i Law parlen un anglès molt semblant, no tenen gustos essencialment diferents i, això sí, el vell té més diners que el jove. En un món més simple, la subtilesa del diàleg del film de Mankiewicz ja no és necessari. No s’acaba de veure gaire clar perquè calia cercar un premi nobel, Harold Pinter, per fer un guió que és tan poca cosa. Jo no crec del tot a la política d’autors, però el fet cert és que la primera versió es fruïa molt més després d’haver vist totes les pel·lícules de Mankiewicz i de poder reconèixer els temes característics de tota la seva carrera. El primer Sleuth era un final extraordinari per a una carrera de primer ordre, del director que millor ha fet parlar als seus personatges a la història del cinema, el segon Sleuth és sobretot un vehicle de promoció d’un Jude Law que no per casualitat és el productor de la pel·lícula.