The caretaker

Dies d’absolut aclaparament. A la tornada de Paris tenia pendent tots els treballs de correcció típics d’un final d’avaluació i preparar una mica l’arribada del meu germà i la seva família, nens inclosos, amb les complicacions logístiques inherents. Tinc temps però per anar a teatre dimarts passat i gaudir d’un espectacle de primer ordre. La reestrena de The Caretaker, el primer èxit teatral del premi nobel, traspassat no fa gaire: Harold Pinter. The caretaker és una obra que beu de dues fonts: la primera el teatre de Becket que constitueix la influència més evident. Becket estava al seu moment de glòria i la situació escènica el recorda poderosament, tot i que a diferència de les obres del irlandès hi ha una voluntat realista, mostrada en el fet que l’obra et permet fer-te una idea clara de les vides del personatges. La segona influència es un altre premi nobel, em sembla ja una mica oblidat, William Faulkner,. Hi ha, em sembla, una evident familiaritat entre el més gran dels germans de l’obra de Pinter i el narrador de la primera part de The Sound and the Fury.
Des de 1960 l’obra ha estat molt representada i és un del clàssics contemporanis del teatre britànic. Dimarts passat l’estrella principal de la funció era Jonathan Pryce, en el paper del rodamón necessitat d’un parell de sabates per anar a Sidcup a recollir els seus papers. Pryce és conegut al nostre país sobretot per haver estat el protagonista de Brazil, el film segurament amb més èxit de Terry Gillian. També tingué el seu lloc a l’exhibició de bones actuacions de la versió fílmica de Glengarry Glen Rose. Pryce fa una creació extraordinària, mostrant-se un actor capaç de combinar una abundància poc comú de recursos amb una voluntat decidida de defugir la sobreactuació. En definitiva, un antídot perfecte pels mals que impedeixen Quim Monzó d’anar al teatre.