The caretaker

Dies d’absolut aclaparament. A la tornada de Paris tenia pendent tots els treballs de correcció típics d’un final d’avaluació i preparar una mica l’arribada del meu germà i la seva família, nens inclosos, amb les complicacions logístiques inherents. Tinc temps però per anar a teatre dimarts passat i gaudir d’un espectacle de primer ordre. La reestrena de The Caretaker, el primer èxit teatral del premi nobel, traspassat no fa gaire: Harold Pinter. The caretaker és una obra que beu de dues fonts: la primera el teatre de Becket que constitueix la influència més evident. Becket estava al seu moment de glòria i la situació escènica el recorda poderosament, tot i que a diferència de les obres del irlandès hi ha una voluntat realista, mostrada en el fet que l’obra et permet fer-te una idea clara de les vides del personatges. La segona influència es un altre premi nobel, em sembla ja una mica oblidat, William Faulkner,. Hi ha, em sembla, una evident familiaritat entre el més gran dels germans de l’obra de Pinter i el narrador de la primera part de The Sound and the Fury.
Des de 1960 l’obra ha estat molt representada i és un del clàssics contemporanis del teatre britànic. Dimarts passat l’estrella principal de la funció era Jonathan Pryce, en el paper del rodamón necessitat d’un parell de sabates per anar a Sidcup a recollir els seus papers. Pryce és conegut al nostre país sobretot per haver estat el protagonista de Brazil, el film segurament amb més èxit de Terry Gillian. També tingué el seu lloc a l’exhibició de bones actuacions de la versió fílmica de Glengarry Glen Rose. Pryce fa una creació extraordinària, mostrant-se un actor capaç de combinar una abundància poc comú de recursos amb una voluntat decidida de defugir la sobreactuació. En definitiva, un antídot perfecte pels mals que impedeixen Quim Monzó d’anar al teatre.

Macbeth

El Macbeth de la RSC era un espectacle que justifica la passejada en cotxe per anar-lo a veure. Retenia de l’altre Macbeth que havia vist a Barcelona, el dirigit per Bieito, l’interès en fer palès el caràcter més salvatge de la narració, però el nivell dels actors és en aquesta superior i en son ben conscients de que la vàlua de Shakespeare està a les seves paraules, tot evitant la temptació de dir ràpid uns versos que potser el públic no acabarà d’entendre bé, per què els actors tinguin temps i energies per fer àmpliament el brètol. Així, són utilitzades més de tres hores per respectar quasi totalment la integritat del text i s’afegeix una escena introductòria, muda, on veiem Macbeth massacrant una grup de dones i infants, entre les quals hi són les tres bruixes, cosa que d’alguna manera justifica les seves accions posteriors. Probablement la novetat del muntatge és la presència conferida a aquests personatges que estan a l’escenari més del que el text fa explícit per fer palès el fet que són elles les que estan movent els fils de tot el que s’esdevé. Això no és pas trair Shakespeare sinó tot el contrari, ja que no és gens casual que siguin les bruixes els primers personatges presentats a escena. A la meitat del cinquè acte, just quan hom comunica a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, es quan l’actor que fa el paper de Macbeth, Patrick o’kane, ha de dir potser els versos més famosos de tota l’obra de Shakespeare:
Life is a tale
Told by an idiot
Full of sound and fury
Signifying nothing
De jove pensava que després d’aquests versos ja no calia dir gaire més cosa sobre la vida. Certament no era original. Faulkner feu la que potser és la seva millor novel·la sobre aquest motiu. Tanmateix, si d’alguna cosa em serví escriure el meu darrer llibre fou per aprendre a prendre distància amb la meva vocació nihilista, superació definitiva de l’adolescència?, i així mentre veia l’obra reflexionava que la reflexió és del tot vàlida per la vida, però per la vida de qui diu els versos ,Macbeth. És segurament un abús, del mateix tipus dels que hom acostuma a fer amb Plató, reduir el punt de vista de Shakespeare al dels seus personatges.