Macbeth

El Macbeth de la RSC era un espectacle que justifica la passejada en cotxe per anar-lo a veure. Retenia de l’altre Macbeth que havia vist a Barcelona, el dirigit per Bieito, l’interès en fer palès el caràcter més salvatge de la narració, però el nivell dels actors és en aquesta superior i en son ben conscients de que la vàlua de Shakespeare està a les seves paraules, tot evitant la temptació de dir ràpid uns versos que potser el públic no acabarà d’entendre bé, per què els actors tinguin temps i energies per fer àmpliament el brètol. Així, són utilitzades més de tres hores per respectar quasi totalment la integritat del text i s’afegeix una escena introductòria, muda, on veiem Macbeth massacrant una grup de dones i infants, entre les quals hi són les tres bruixes, cosa que d’alguna manera justifica les seves accions posteriors. Probablement la novetat del muntatge és la presència conferida a aquests personatges que estan a l’escenari més del que el text fa explícit per fer palès el fet que són elles les que estan movent els fils de tot el que s’esdevé. Això no és pas trair Shakespeare sinó tot el contrari, ja que no és gens casual que siguin les bruixes els primers personatges presentats a escena. A la meitat del cinquè acte, just quan hom comunica a Macbeth la notícia de la mort de la seva dona, es quan l’actor que fa el paper de Macbeth, Patrick o’kane, ha de dir potser els versos més famosos de tota l’obra de Shakespeare:
Life is a tale
Told by an idiot
Full of sound and fury
Signifying nothing
De jove pensava que després d’aquests versos ja no calia dir gaire més cosa sobre la vida. Certament no era original. Faulkner feu la que potser és la seva millor novel·la sobre aquest motiu. Tanmateix, si d’alguna cosa em serví escriure el meu darrer llibre fou per aprendre a prendre distància amb la meva vocació nihilista, superació definitiva de l’adolescència?, i així mentre veia l’obra reflexionava que la reflexió és del tot vàlida per la vida, però per la vida de qui diu els versos ,Macbeth. És segurament un abús, del mateix tipus dels que hom acostuma a fer amb Plató, reduir el punt de vista de Shakespeare al dels seus personatges.