Sleuth

Sleuth és el remake fet per Kenneth Brannagh del darrer film que realitzà Mankiewicz a finals dels anys setanta. Jo soc un gran admirador del film de Mankiewicz des que el vaig veure quan feia COU a Televisió. Per això vaig assistir al cine amb temor i una certa perplexitat perquè malgrat la tendència als remakes, hi ha clàssics que no es toquen. Aquesta perplexitat era un cert sentit infundada perquè pels britànics, el director d’All about Eve està lluny de ser un clàssic com ho és pels francesos. Fins i tot l’article vindicatiu aparegut al Guardian el darrer cap de setmana, únicament deia del seu darrer film que havia estat un gran èxit comercial i no deia res dels dos anteriors que en un cert sentit constitueixen una trilogia i que són indispensables per acabar d’entendre la seva proposta. Aviat, tornaré sobre Mankiewicz a aquest bloc perquè aquest mes la seva obra esta sent revisada al NFT. Sobre el film dir que la por m’ha semblat justificada. La nova pel·lícula és, sent generós, fluixeta. Molt més curta que l’original està mancada de quasi tots els detalls que fan la primera interessant. Durant les dues primeres parts segueix prou fidelment però simplificant la trama de la primera i quan intenta donar un gir nou a l’argument aquest esdevé més aviat ridícul. Els canvis però potser són il·lustratius de la nostra perspectiva de la realitat. Allò que feia interessant la confrontació entre Olivier i Caine a la primera era el seu caràcter de presentació metafòrica de la lluita de classes; ara Caine i Law parlen un anglès molt semblant, no tenen gustos essencialment diferents i, això sí, el vell té més diners que el jove. En un món més simple, la subtilesa del diàleg del film de Mankiewicz ja no és necessari. No s’acaba de veure gaire clar perquè calia cercar un premi nobel, Harold Pinter, per fer un guió que és tan poca cosa. Jo no crec del tot a la política d’autors, però el fet cert és que la primera versió es fruïa molt més després d’haver vist totes les pel·lícules de Mankiewicz i de poder reconèixer els temes característics de tota la seva carrera. El primer Sleuth era un final extraordinari per a una carrera de primer ordre, del director que millor ha fet parlar als seus personatges a la història del cinema, el segon Sleuth és sobretot un vehicle de promoció d’un Jude Law que no per casualitat és el productor de la pel·lícula.