Joseph Losey

Joseph Losey és l’objecte d’un dels cicles del BFI. No conec gaire extensament el seu treball, tan sols tenia un molt bon record de The Servant i una visió més recent, per DVD, de The Go-Between, film que m’havia agradat de jove. Aquest dies, he tornat a veure King and Country i he vist per primera vegada The assassination of Trotsky.
King and Country explica la història d’un jove voluntari a la primera guerra mundial, que un dia decideix que en té prou, poc després de rebre la notícia de la infidelitat de la seva dona, i decideix tornar a peu a casa seva. No arriba gaire lluny i és sotmès a un consell sumaríssim que acaba amb la seva execució. La pel•lícula és bàsicament l’escenificació del judici (un judici paral•lel dels soldats a una rata fa de contrapunt, que al mateix Losey reconegué com a fallit). La primera guerra mundial ha tingut una presència cinematogràfica petita comparada amb la segona, cosa que probablement no s’escau a la importància de l’esdeveniment (Patocka explicà molt bé, perquè aquesta guerra significava el moment clau de l’existència històrica europea). Losey va realitzar el seu treball assumint que no podia competir amb les pel•lícules més recordades com All quiet in the western front o Paths of Glory; de fet, King and Country, és un film pensat primerament per la televisió i que una mica per casualitat acabà a les pantalles cinematogràfiques. La guerra com a tal mai no surt al film, només sentim les explosions des de les trinxeres. Es nota, però que el material de base difícilment donava per a un llargmetratge i jo crec que si el film mereix ésser recordat a hores d’ara és pels seus protagonistes: Tom Courtenay, com l’infeliç soldat i Dick Bogarde com l’oficial encarregat de la seva defensa. En tot cas, il•lustra bé la tesi mantinguda llavors pels alts comandaments de què els afusellaments de soldats aixecaven n la moral de la tropa (recordo una vegada veient Paths of Glory que uns alumnes, de concepcions ingènuament dretanes i militaristes consideraven increïble i inverosímil, l’afusellament dels soldats acusats de covardia)
The assassination of Trotsky m’ha semblat una pel•lícula no gaire reeixida. No crec que el guió fos gran cosa i aquí el treballs dels actors no té la vàlua del film anterior. Richard Burton, fa un Trotsky, simplement correcte i Alain Delon, no em sembla gaire convincent com Ramon Mercader, aquest gran català universal. Potser, és que els films de Losey, al capdavall,valen el que val el guió (tots els més recordats tenen guió de Harold Pinter) o que Losey, simpatitzant del Partit Comunista quan això significava ser stalinista, no va acabar de trobar el punt de vista adient per a una història que podria donar molt de si des d’un punt de vista dramàtic. Qui tingui interès a la qüestió farà millor en veure el documental de Rioño.