The Royal Hunt of the Sun

El curs 1979-1980 feia COU i els dissabtes a la nit sovint em quedava a casa veient la pel·lícula que projectava TVE. Un d’aquells dissabtes vaig veure una pel·lícula anomenada en espanyol La Huella que em va causar un profunda impressió fins al punt que encara és una de les meves pel·lícules preferides. La huella era la traducció de Sleuth, el film que clogué la filmografia de Mankiewicz el 1971 i que encara té el curiós títol d’haver esta la única pel·lícula de la història del cinema amb totes els membres del seu repartiment nominats per a un oscar (que finalment cap d’ells obtingué). Sleuth té un guió signat pel director i Peter Shaffer, autor de l’obre de teatre que inspirà la pel·lícula. Tot això ve al cas que dilluns passat vaig veure representada una altra obra de P. Shaffer, en aquest cas The royal hunt of the sun, la qual explica la conquesta del Perú per les reduïdes tropes de Francisco Pizarro. La representació tenia lloc a la seu del teatre nacional al South Bank, un edifici terrible quan es contempla de fora estant, però molt més interessant des de dins. El vestíbul és molt acollidor i el teatre on varem ser (hi ha dos) tenia unes condicions realment òptimes. L’obra esta fonamentalment centrada a l’enfrontament entre el conqueridor i l’emperador del Perú. El narrador és un home anomenat Martin, al qual veiem desdoblat en escena, com el jove secretari de Pizarro i com el vell narrador que ens explica la seva versió dels fets. L’obra té unes grans possibilitats escenogràfiques, especialment la recreació de la cort inca, que no estan gens desaprofitades en aquest muntatge. Com va dir la Cristina, el treball de la companyia podia recordar alguns treballs fets pels Comediants, però mentre que els espectacles d’aquest grup sovint són poca cosa més que exercicis de formalisme, aquí l’espectacle mai no anul·la el text. La narració de Shaffer és poc respectuosa amb la posició espanyola, però personalment no em va amoïnar gens, perquè em sembla de debò molt difícil ser respectuós amb la conquesta espanyola i no mantenir una mirada crítica envers el procés de colonització més destructor i menys generós amb els colonitzats. Certament el diàleg no ofereix gaire novetats i possiblement el Pizarro que se’ns mostra, ple de dubtes sobre el sentit de la seva acció, no és del tot versemblant . Tanmateix el diàleg està ben construït i és sempre interessant. Vaig gaudir especialment de les discussions teològiques que acaben a l’àmbit de la teologia-política, quan el franciscà espanyol ataca d’igualitarisme dels peruans, retraient a l’inca que priva als seus súbdit dels dret a passar fam. Un dret bàsic que l’església ha tingut cura de preservar pels espanyols al llarg de la seva història. Alguna cosa de The Sleuth ressona en aquest text. La relació desenvolupada per l’Inca i Pizarro mentre el primer és captiu del segon, recorda en més d’un sentit la mantinguda per Milo i Sir Andrew. Ambdós personatges experimenten una sensació de joia compartida (aquí tots dos tenen un punt de contacte en el fet de ser fills ilegítims) però finalment l’enfrontament només pot acabar amb la mort, perquè el conflicte entre les dues posicions és massa radical per pensar en cap mena de mediació.