Joseph Leo Mankiewicz

Com ja he explicat el NFT està revisant aquest mes el treball de J.L Mankiewicz , definit com un gran mestre oblidat, tot i que realment mai no ha estat massa present pels cercles cinèfils britànics. Es projecta a més només el seu treball com a director, una perspectiva parcial perquè els seus primers anys com a productor són ben interessants i ens han deixat obres tan significatives com el primer Lang americà, Fury. Tot i que cada cop crec menys en els autors, em sembla que poc cineastes de la història del cine mereixen tant aquest qualificatiu com Mankiewicz. Hom li ha retret de ser un cineasta massa depenent dels diàlegs i de l’aspecte més literari de les pel·lícules, cosa que té a veure amb les seves arrels intel·lectuals. Potser hi ha una part de raó, però Mankiewicz mai va ésser un autor antincinematogràfic. Utilitza amb seguretat els recursos cinematogràfics i és un narrador de primer ordre. Hi ha més una unitat temàtica indiscutible entre totes les seves històries. Això és molt clar a les tres darreres que tot i pertànyer a generes diferents acaben confluint en una reflexió sobre la relació entre vida i ficció, un tema que ja trobem a moltes de les pel·lícules dels anys 50. De la mateixa manera és constant una perspectiva moral entre escèptica i cínica més aviat europea, o si voleu decadent, que no pas americana. Mirant la seva filmografia podem veure que l’actor més repetit és Rex Harrison que va utilitzar quatre vegades i això em sembla que ja és un fet ben indicatiu.

Curt de temps com estic no he vist ara totes les seves pel·lícules. He prescindit de les que tinc més fresques, les últimes i les més populars del cinquanta, per anar a veure una de les que no havia vist i reveure dues que feia més de vint anys que no veia. Així doncs, la novetat per mi va ser No way out, una pel·lícula del 1950 on feu el seu debut cinematogràfic Sidney Poitier. En aquells moments la Fox era en molts aspectes l’estudi més avançat i interessant d’Hollywood i Zanuck li havia donat una orientació liberal oposada al conservadorisme, per exemple, de la MGM. La pel·lícula de Mankiewicz es va veure poc. No es va distribuir al sud dels EEUU, ni a molts estats del nord. No ha perdut el seu caràcter d’al·legat contra el racisme i segueix essent un film efectiu, beneficiat per l’elecció del seu protagonista, Richard Widmark, en un moment molt brillant de la seva carrera on es caracteritzava per la intensitat que donava als seus personatges. Aquí està excel·lent com a representat prototípic d’aquest segment social qualificat pel americans de “white trash”, fent d’antagonista del doctor encarnat per Sidney Poitier. Com ja he dit abans la trama es efectiva però va acompanyada d’una pertinent reflexió sobre la germandat de les nocions de racisme i ressentiment.

The Gosth and Mrs. Muir és un dels films més allunyats de les seves temàtiques habituals però també potser un dels seus grans triomfs cinematogràfics. De tots els seus films és potser el millor filmat, aquell on la imatge té més importància. És una història d’amor entre una jove vídua i l’esperit d’un capità de vaixell, antic propietari del Cottage on aquesta va a viure amb la seva filla i la seva criada. Una història d’amor amb final feliç tot i que en aquest cas l´únic final feliç possible és la mort de la protagonista. Mankiewicz filma amb elegància i convicció un argument que podria quedar molt a prop del ridícul sense apropar-se mai. Gaudeix d’una banda sonora extraordinària amb Bernard Herrman inspirant-se a la musicalitat de Debussy i un equip d’actors entre els que hi figuren algunes de les presències fonamentals de la seva cinematografia: Rex Harrison i George Sanders, que fou després el seu alter ego a All about Eve. La protagonista era una de les estrelles importants de la Fox en aquell període, Gene Tierney. Des del meu punt de vista, i adverteixo que aquest és un punt no negociable,de llarg la actriu més bella de la història del cine.

Five fingers és la narració d’un dels episodis d’espionatge més coneguts de la segona guerra mundial, quan un treballador de l’ambaixada britànica a Ankara va lliurar als alemanys informacions essencials sobre el proper desembarcament a Normandia que aquests no van voler tenir en compte. Un altre cop aquí la parella protagonista és de primera magnitud. Danielle Darrieux fent el paper d’una aristòcrata vinguda a menys i James Mason que l’any següent faria de Bruto a la seva versió de Juli Cèsar. Estem aquí a un gènere molt definit, la pel·lícula d’espies, però també en una pel·lícula amb alguns dels elements més característics del cine de Mankiewicz: uns diàlegs plens d’intel·ligència i cinisme, una reflexió sobre les interrelacions entre representació i vida real, d’alguna manera inherents a la pel·lícula d’espies, i una perspectiva poc convencional sobre el desig (Mankiewicz és un dels directors que millor ha reflectit caràcter triangular del desig del que parla Girard especialment a Letter to three wives). El final brillant i cínic, tot i no ser un film gaire conegut, és dels més reeixits a la història del cinema.

Viaggio in Italia

Des de que m’he llevat fa tres hores i mitja esta nevant. No he mirat encara les notícies però imagino que la situació serà caòtica. Només se de cert però, que la Bakerloo line pràcticament no funciona. Avui no treballo al matí i puc dedicar-me a veure caure la neu des de la finestra de la sala on treballo. La neu em fa pensar a la pel·lícula que vaig veure ahir al NFT, Journey to Italy, on certament no es veu la neu però hi ha una clara referència literària a un conte on aquest fenomen meteorològic juga un paper important, the dead. El matrimoni protagonista es diu precisament Joyce i a la seva peripècia hi té un paper fonamental un jove poeta ja mort que estigué enamorat del personatge d’Ingrid Bergman. No conec gaire bé el cine de Rosellini i això és segurament un buit que en algun moment haurà de ser omplert. El seu viatge en Italia és certament l’obra d’un cineasta que estava molt per endavant del seu temps. Com deia el meu germà, en Xavi, ahir en una conversa telefònica, és clar que les moltes hores esmerçades pels joves crítics de Cahiers veient les seves pel·lícules no foren debades. Moltes de les idees utilitzades per Godard són clarament presents en aquest film: des del refús a la utilització d’un guió articulat literàriament a la utilització de tràvelings subjectius com el que obre la pel·lícula que Godard, copià a la seva primera pel·lícula. Personalment allò que més m’interessa és com a aquest treball de Rosellini, és palès, una de les idees de Frampton, que aquest semblava definir com el summum de la modernitat. Journey to Italy és certament una narració, però també un documental sense pretensions d’objectivitat i, per això, és un assaig. Un documental no tant sobre Itàlia, com diu un títol possiblement simplificador per raons comercials, com d’una certa idea d’ Itàlia que només es pot trobar a la ciutat de Nàpols. És difícil imaginar una presentació feta amb més amor que la que apreciem quan Rosellini ens mostra el Vesubi, la illa de Capri, Pompeia o el museu d’antiguitat greco-romanes. Rosellini però va més enllà i en un cert moment el subjecte de la seva història esdevé allò que avui anomenem el xoc de civilitzacions: la repressió anglosatxona versus el catolicisme on la presència dels instints de vida i de mort és presenten de manera més poderosa sense atenuants. En un altre ordre de coses voldria destacar la presència d’aquest gran actor i personatge que fou George Sanders, el qual tingué l’acudit d’acabar els seus dies a Castelldefels i senyalar que si bé la pel·lícula és ara mateix més moderna que la major part de les estrenades a les pantalles, el mon que mostra és un mon prou envellit i llunyà a nosaltres: un món preturístic on el matrimoni anglès pot sentir una sensació de total estupor envers un plat de espagueti. Hi ha però un element que no ha variat gens des de llavors i és l’aboluta incapacitat mostrada pel personatge de Sanders, bon representant dels anglesos en general, per entendre’s amb algú que no parla la seva llengua. Del final de la pel·lícula extraordinari en parlaré un altre dia.